Aprofitant la febre americana de principi del segle passat pel patrimoni espanyol, l'antiquari zamorà Ignacio Martínez va emprendre un gran projecte que el va ocupar onze anys de la seva vida. Intermediari de béns d'art de segona fila -participava en operacions amb el cèlebre comerciant Arthur Byne-, Martínez va optar per crear la seva pròpia reproducció d'un claustre romànic que va muntar en una finca privada del barri madrileny de Ciudad Lineal per poder vendre'l. Dissenyat per un arquitecte expert en art medieval i fabricat per experimentats picapedrers, l'antiquari va fer unes quantes fotografies d'aquella imitació per promocionar-la i vendre-la per uns cinc milions de pessetes.

L'empresa va durar, potser, més d'allò previst. Les obres es van iniciar el 1931 i van finalitzar a l'entorn del 1942. En aquest període la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial van entelar la "interessant" operació. Martínez va marxar a Barcelona i el claustre va fer una llarga migdiada fins als anys cinquanta, quan finalment va ser adquirit per un milionari alemany, que el va traslladar i el va instal·lar a la finca privada de Mas del Vent, a Palamós. Fa unes setmanes, l'historiador Gerardo Boto va reclamar atenció pel suposat claustre romànic que per al doctor en arquitectura José Miguel Merino de Cáceres és "només una reproducció". Tampoc "una còpia", perquè "van plagiar l'estil, no l'obra".

És així com, en principi, es resol l'apassionant singladura d'un claustre que no va arribar a travessar l'Atlàntic com sí que ho van fer les diferents peces dels monestirs de Sacramenia i Fuentidueña (Segòvia) o Santa María de Ovila (Guadalajara). Operacions amb destinació al magnat de la premsa americana William Randolph Hearst en les quals va ser col·laborador necessari el famós dibuixant Arthur Byne, el mateix que va traslladar als Estats Units peces del derruït castell de Benavente (Zamora) per aixecar a Berkeley un gran museu d'art medieval que mai va arribar a obrir les seves portes.

El mateix antiquari zamorà Ignacio Martínez va ser testaferro de Byne en diverses operacions. Tots dos col·laborarien de nou en la venda d'un nou claustre, però la sobtada mort de l'il·lustrador americà va ser una altra pedra al camí.

L'expert en arquitectura medieval Merino de Cáceres seguia la pista de Byne juntament amb la seva col·laboradora María José Martínez en un treball de documentació per a un llibre sobre venda i espoliació d'art espanyol que sortirà a la llum el setembre vinent. Va ser llavors quan van aparèixer multitud d'imatges sobre "un claustre al mig del no-res" dins de l'arxiu Moreno que custodia el ministeri de Cultura. "Tenia un aspecte encartonat, una mica sospitós", reflecteix l'arquitecte. En una altra foto apareixia un "home ric, opulent" al costat de la galeria. Era el zamorà Ignacio Martínez, "orgullós" de la seva obra.

Els investigadors van intentar documentar l'origen de l'estrany conjunt a través dels catàlegs monumentals de Gómez Moreno o Torres Balbás. "Ningú no en parlava i vam pensar que era una imitació", apunta Merino de Cáceres. Van passar les setmanes i el claustre es convertia en objecte dels mitjans de comunicació. No ja era al barri de Ciudad Lineal, sinó en una finca privada de Palamós, al costat d'una piscina.

Experts en art de tot el país feien travesses sobre el seu origen. Per l'estil, la majoria ho situava a l'entorn de Burgos, Segòvia i Palència. La factura dels capitells, que recordaven l'estil de l'escola burgalesa de Silos, era la clau. Però sobre l'origen, ni una certesa.

Va ser així com Merino de Cáceres i María José Martínez van reprendre la investigació sobre el suposat claustre medieval, del qual ara conclouen que és "una reproducció". L'arquitecte de la Politècnica de Madrid admet que "no he vist el claustre al natural", encara que defensa que "arribo a unes conclusions després d'uns raonaments, encara que puc estar equivocat".

Les claus de volta

Quines són aquestes claus? Les mesures de la galeria, el deteriorament de la talla respecte a les fotografies dels anys trenta, el confús programa iconogràfic i el procediment de l'antiquari Ignacio Martínez porten els investigadors a consolidar la seva postura.

Precisament, a Merino de Cáceres li va cridar l'atenció l'aspecte que els carreus mostraven a les fotografies de Moreno. "El claustre estava molt novet, no tenia pàtina i mostra les marques d'un raspall de crin d'acer per envellir la pedra i, a més, no té restes de talla, no té l'empremta de la destral ni del trinxant", explica. No obstant això, la notable estètica del conjunt en les imatges de principi de segle canvia de manera radical en les fotografies actuals de la galeria de Palamós. Està desgastat, deteriorat. "Com és possible que tingui un deteriorament més gran en vuitanta anys que en els suposats vuit-cents que hauria de tenir si fos medieval?", es pregunta l'arquitecte. La resposta és senzilla: els executors de la nova construcció van obviar l'aplicació de la pàtina de protecció que s'aplicava en l'edat mitjana per evitar el càstig de la humitat i del pas del temps.

Hi havia també un altre aspecte que no acabava de casar. "Per què van muntar en un altre lloc un claustre que van poder fotografiar i documentar en l'emplaçament original?", es pregunta Merino de Cáceres. L'únic motiu era la possible ruïna de la galeria, però "les fotos demostren que té un aspecte impecable" en els anys trenta.

En plena efervescència mediàtica, un membre de la família que es va encarregar d'instal·lar el claustre al pati d'una casa a Ciudad Lineal dóna als investigadors una altra pista en parlar del muntatge d'una obra que venia de Salamanca. El doctor en Arquitectura situa l'origen de la pedra a la pedrera de Villamayor, "estava oberta encara en els anys trenta i hi havia molt bons picapedrers", argumenta. I així apareix la peça que fa encaixar tot el puzle. Ignacio Martínez va encarregar el claustre a un arquitecte que va manar fabricar-lo a Salamanca pedra a pedra. Des d'allà, la mercaderia va ser traslladada a Madrid per muntar el claustre i exhibir-lo a possibles compradors.

Així mateix, la iconografia de la suposada galeria medieval no acabava de quadrar. Merino de Cáceres va consultar l'opinió de l'experta Inés Ruiz Montejo, qui li respon que "és una barreja de temes de diferents bestiaris impròpia d'artistes medievals perquè eren molt seriosos i professionals. Hi ha un llenguatge, uns models, un bestiari que van funcionar en els segles XI i XII sota una sèrie de lleis que no es canviaven".

Finalment, el professor de la Politècnica de Madrid parlava en aquest mitjà la setmana passada de les "sorprenents mesures" de l'obra de Palamós. A Merino de Cáceres li van semblar tan perfectes que hi havia alguna cosa rara. "En els claustres, es regularitza la planta i l'organització dels monestirs encara que finalment es desvirtuen les mesures per circumstàncies com l'orografia", explica. En canvi, aquesta obra era "sorprenentment perfecta", fabricada per "un bon arquitecte" i amb un "extraordinari resultat".

Així, el zamorà Ignacio Martínez, potser amb l'ajuda de les 18.000 pessetes que guanya amb una loteria comprada el 1931 a la seva ciutat natal, finança una obra que acaba una dècada més tard. Un dels principals compradors, Randolph Hearst, ja està en la ruïna i aquella "febre" per l'art espanyol havia començat a apagar-se. El claustre es queda a viure a Ciudad Lineal durant anys a l'espera d'un nou comprador.