Anita Ekberg, la musa de Fellini, va morir ahir als 83 anys. Va saltar a la fama en la dècada dels seixanta per la seva càndida aparició a "La Dolce Vita", de Federico Fellini, cinta en què va sorprendre el món amb el sensual bany a la romana Fontana di Trevi.
El seu nom real era Kerstin Anita Marianne Ekberg i va néixer a la ciutat sueca de Malmö el 29 de setembre del 1931, en el si d'una família nombrosa composta per set germans.
Rossa, alta i voluptuosa, va guanyar el certamen de Miss Suècia a l'edat de 19 anys i va provar sort en aquest tipus de concursos als Estats Units, on no va tenir gaire èxit.
No obstant això, la seva presència en les tertúlies de la faràndula nord-americana li va acabar obrint les portes de Hollywood, on en aquells anys dominava l'ideal de bellesa marcat per estrelles com Marilyn Monroe.
Va ser el magnat Howard Hughes l'encarregat d'obrir-li les portes de la meca del cinema i de demanar-li matrimoni, amb escàs èxit.
En aquest període treballa amb freqüència amb el director Frank Tashlin, amb el qual interpreta un paper secundari a "Artists and Models" (Còmics a París, 1955) en la qual comparteix planter amb actors com Jerry Lewis o Dean Martin.
Amb ells va protagonitzar "Hollywood or Bust" (Boig per Anita, 1956), que li va valer el Globus d'Or a la millor actriu emergent aquell any.
Però no seria fins a la dècada de 1960 que saltaria a la fama mundial en interpretar el paper de Sylvia, una actriu de reconegut prestigi que enlluerna Marcello (Marcello Mastroianni), un periodista romà que perseguia famosos per la llavors ja concorreguda Via Veneto.
En una nit desenfrenada en què els dos personatges es perden per aquella Roma neorealista, de gats i somnàmbuls, Sylvia decideix ficar-se a la Fontana di Trevi, i repta el seu acompanyant a fer el mateix al crit de "Marcello, come here" (Marcello, vine aquí).
El protagonista, embadalit davant la bellesa angelical de la seva acompanyant, decideix fer-li cas i ficar-se a l'aigua, i protagonitzen junts una de les escenes més cèlebres de la història del cinema.
Va trobar la fama en una Itàlia en ebullició, la de Cinecittà, Fellini i Mastroianni, Pier Paolo Pasolini, Sophia Loren, Claudia Cardinale, Ennio Flaiano i innombrables estrelles que van encimbellar la creativitat italiana i la van projectar definitivament cap a l'estranger.
Els mitjans recorden, en el moment de la seva mort, que posseïa un caràcter fort, de "femme fatale", fins al punt que en una ocasió va declarar que va ser ella qui va fer famós el seu adorat Fellini "i no al contrari".
També va actuar, entre d'altres, per al cineasta Alberto Sordi, a "Scusi, lei è favorevole o contrari? (1966) o per al genial Vittorio De Sica, a la cinta" Sette volte donna" (1967).
Des de feia anys vivia pràcticament sola i reclosa a casa seva a la localitat de Genzano, a prop de Roma, i travessava una precària situació econòmica que la va portar a sol·licitar l'ajuda de la Fundació Fellini de Rimini.
Casa seva va ser per uns instants escenari d'un dels últims treballs del seu mentor, "L'Intervista" (1987), una descarnada anàlisi amb la qual Fellini repassava la seva vida i advertia, fa gairebé 30 anys, de l'ofensiva que plantejava la televisió a la gran pantalla.
A la cinta, Fellini aconsegueix reunir Mastroianni i Ekberg a la casa de l'actriu, i reviure la seva cèlebre cita a la font romana, però amb la diferència que el temps s'havia imprès en els seus rostres, emocionats pel record d'un temps llunyà. A més de "L'Intervista", va treballar a les ordres de Fellini en dues ocasions més, a "Boccaccio '70" (1962) i a "I Clowns" (1970).
