Les màquines d'escriure poden ser ja una imatge d'arxiu en moltes parts del món, però en països com l'Índia es resisteixen a desaparèixer i, lluny de ser una relíquia del passat, el so de les seves tecles i el timbre del canvi de línia desafien en alguns sectors l'imperi dels ordinadors.

L'estampa d'una fila d'aquestes màquines treballant al mig del carrer forma part de la vida diària del país asiàtic, encara que hagin perdut el romanticisme dels temps en què es teclejaven cartes d'amor, i el seu ús ara resisteix el pas del temps gràcies, sobretot, als documents oficials.

"Les seguim utilitzant perquè treballem al carrer, on no hi ha electricitat, a més que són molt petites i fàcils de portar. Si tinguéssim un ordinador, no el podríem endollar ni portar així d'un lloc a un altre", assegura el copista Bhupendra Kumar, davant d'un edifici oficial a Nova Delhi.

L'entrada del Registre de la Propietat a la zona d'Assaf Ali de la capital índia està flanquejada per dues files paral·leles d'Olivetti, Remington, Olympia o Godrej& Boyce, "que no desapareixeran almenys fins d'aquí a deu o quinze anys" , diu Kumar, que fa gairebé una dècada que es dedica a l'ofici de teclejar. Un art al qual recorre la clientela a les portes de la seu oficial perquè copistes com aquest home de 30 anys redactin contractes de compravenda de propietats que porten escrits a mà, a entre 20 i 30 rupies (3 i 5 cèntims) la pàgina.

L'última fàbrica de les màquines Godrej&Boyce va tancar fa quatre anys a Bombai, a l'oest de l'Índia, però "encara que ja no es fabriquin, encara hi ha disponibilitat de peces i mecànics", comenta Kumar assegut davant de la seva vella màquina.

"Pot ser que desapareguin, perquè ja no se'n poden comprar de noves", adverteix la seva companya d'ofici Sushila Nirmal, veterana en la professió, de 58 anys, que recorda que fa que prem les tecles la meitat de la seva vida, des d'abans que es comencessin a estendre els ordinadors, a partir de la dècada del 1980. Fins que arribi aquest dia, "els ordinadors poden estar a l'oficina, però no al carrer, on no hi ha electricitat", diu.

Encara que ja no és el negoci d'abans, les 500 rupies que guanya al dia, tot just 8 dòlars, teclejant freds documents sobre lloguers de pisos li donen per sobreviure.

La imatge de Sushila es repeteix en el paisanatge de l'Índia davant jutjats, oficines de Trànsit o ambaixades, però els temps en què molts acudien a ells per dictar paraules d'amor, invitacions de casament o currículums professionals ja han quedat enrere.

Narendra Singh es va reinventar i va trobar a aquest invent del segle XIX un nou ús en la seva acadèmia del centre de Nova Delhi, a la qual van joves que es preparen per trobar una feina.

"Ara gairebé no hi ha negoci, però abans sí que s'utilitzaven tot el dia", lamenta Singh davant d'una filera de màquines d'escriure envoltades d'ordinadors, i on alguns aprenen l'ofici del teclejar. Com Deepak Kumar, estudiant de 21 anys, que considera que la màquina "ajuda a millorar la velocitat i després es pot treballar fàcilment en els ordinadors".

Kumar assegura que quan acabi el màster en administració i negocis i comenci a buscar una feina, "a la segona fase d'entrevistes demanen que se sàpiga teclejar i es necessiten tres mesos per aprendre'n del tot", afegeix.

L'amo de l'acadèmia no està tan convençut de la utilitat eterna de les seves Olivetti, que fa cinc anys s'escoltaven teclejar tot el dia i ara amb prou feines una hora quan hi acudeix algun estudiant.

"Al mercat ara no es ven ni es compra. Si volem vendre-les, ningú les vol comprar. I cada cop és més difícil trobar un mecànic", sentencia Singh, nostàlgic dels temps en què el teclejar dels seus artefactes regnava a l'Índia.