L'actriu Lina Morgan, coneguda especialment per la seva faceta còmica, ha mort al seu domicili de Madrid als 78 anys després d'una llarga malaltia, que l'any passat la va mantenir nou mesos internada a la unitat de cures intensives d'un hospital. La capella ardent es va instal·lar al Teatre de la Llatina de Madrid, on tants èxits va recollir, però que no va voler que dugués el seu nom.

Retirada de l'activitat artística, el 18 novembre 2013 va ingressar afectada d'una pneumònia a l'hospital madrileny Beata María Ana, on va estar nou mesos a la UCI, fins que a finals d'agost va ser traslladada a planta, i des d'allà a una residència geriàtrica, tot i que ha mort al seu domicili.

Nascuda en plena Guerra Civil (1937) al barri madrileny de La Latina amb el nom de Ángeles López Segòvia -va prendre el Morgan del nom d'un pirata- va ser la quarta de cinc germans i, amb 11 anys, va començar a estudiar ball clàssic espanyol, estudis que l'ajudarien a usar els seus dots per a fer riure movent les cames.

Després de la seva primera gira 1949 amb la companyia Los chavalillos de España, amb 16 anys va ingressar en el cor d'una revista del teatre La Latina, del qual va ser propietària anys més tard, de 1985 i 2010. Però, fins a arribar a aquesta etapa, destaca en la seva carrera la dècada dels 60 quan, demostrant la seva tenacitat i passió per l'espectacle, va aconseguir convertir-se en una de les actrius més estimades a Espanya. D'aquesta època són treballs com Las que tienen que servir, (1967), Soltera y madre en la vida (1968) o La tona del bote (1970).

A la fi dels 70 va fundar la seva pròpia companyia i va debutar al Teatro Barceló, encara que la mateixa actriu va reconèixer l'"absolut fracàs" de la iniciativa, en què perdre tot l'invertit. Sense abandonar Madrid, d'aquest teatre (actual discoteca Pachá) va passar al que ha estat el teatre dels seus amors, el de la Llatina, amb l'obra La marina te llama.

A la dècada dels 80, Morgan, al costat del que ha estat el seu mànager, el seu germà José Luis López, va començar a viure alguns dels seus èxits més grans als escenaris com Vaya par de gemelas (1981), amb què va batre tots els rècords de taquilla, igual que va succeir amb El último tranvía, en cartellera fins a 1991, any en què també va estrenar un altre dels seus èxits, Celeste no es un color.

El seu pas per televisió es remunta a 1967, quan comença a compartir sèries amb Juanito Navarro, encara que va assolir una gran popularitat amb Hostal Royal Manzanares (1996).

El 1995 la madrilenya va viure un dels moments més difícils de la seva vida amb la mort del seu germà, un fet que sempre ha dit que mai no superaria, i que vamarcar l'inici del seu declivi. "Ha estat una dona que s'ha sentit molt estimada i molt estimada amb el seu germà, el seu declivi comença quan desapareix José Luis perquè ella es troba desatesa", afirma Andrés Peláez, director del Museo Nacional del teatro. Molt gelosa de la seva vida personal, no ha transcendit el que vivia fora dels escenaris i no es va prodigar als mitjans, ni tan sols quan la va reclamar Concha Velasco en la seva etapa de Cine de Barrio i ella va excusar-se dient que "era molt tímida". Precisament Velasco i Amparo Rivelles han estat les grans amigues de Morgan, i Rivelles va ser també la seva "companya de cartes", com apunta Peláez, fins que va morir aquest mateix any.

El que sí que ha estat rellevant de la seva vida personal, ha estat el seu costat solidari com quan en diferents anys es va convertir en el patge especial dels Reis Mags d'Orient per l'ONG Mensajeros de la Paz, que apadrinava.

Entre molts altres guardons destaquen el premi Miguel Mihura a la millor actriu (1982), la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball (1984) o la Gran Creu de l'Ordre del Dos de Maig de la Comunitat de Madrid.