"No em penedeixo de res. No hauria viscut la meva vida de la manera que ho vaig fer si m'hagués preocupat pel que la gent opinava". Així era Ingrid Bergman, una de les actrius amb més personalitat de la història del cinema, del naixement de la qual es compleixen cent anys aquest dissabte.

Amb tres Oscar de set nominacions i protagonista de títols tan emblemàtics com Casablanca (1942), Llum de Gas (1944) i Encadenats (1946), Bergman va ser una de les més grans estrelles del Hollywood clàssic, alhora que la menys estrella de totes elles.

Nascuda a Estocolm el 29 d'agost de 1915, era una dona forta, directa i molt aferrada a la terra, que mai no mentia i que sempre contestava amb una honestedat desarmant, com recordava recentment la seva filla Isabella.

I aquestes van ser les seves armes a la vida i al cinema, mitjà en què va debutar el 1932 a Landskamp. Es va fer popular ràpidament en la seva Suècia natal, però va ser el 1936 quan va arribar el primer paper important, a Intermezzo, de Gustaf Molander, un dels directors clau de la seva carrera, amb el qual va treballar en set films.

Amb aquesta pel·lícula va conquistar públic i crítica i, el que va ser més important, va cridar l'atenció d'un dels productors més importants de l'època, el poderós David O'Selznick, que la va portar a Hollywood per fer un remake d'aquest film que es va estrenar el 1939.

En paraules de O'Selznick, l'actriu "tenia una qualitat extraordinària de puresa i noblesa i una definida personalitat d'estrella, la qual cosa és molt estranya".

L'èxit del seu primer paper americà la va portar a signar un contracte de set anys amb el productor i va marcar l'inici d'una fulgurant carrera.

L'actriu va encadenar títols com L'estrany cas del doctor Jekyll (1941), Casablanca, Per qui toquen les campanes (1943), Llum de gas, Recorda (1945), Les campanes de Santa Maria (1945), Encadenats (1946) o Joana d'Arc (1948), amb què va aconseguir quatre nominacions a l'Óscar, una d'elles victoriosa -per Llum de gas.

Però aquest 1948 va ser l'any en què la vida d'Ingrid Bergman va donar un gir de 360 graus. Enlluernada pel talent neorealista del cineasta italià Roberto Rossellini, li va escriure una carta que es faria famosa i provocaria un gran escàndol.

"He vist els seus films Roma, ciutat oberta i Paisà i m'han encantat. Si necessita una actriu sueca que parla molt bé l'anglès, que no ha oblidat l'alemany, que no és gaire comprensible en francès i que en italià només sap dir 'ti amo', estic a punt per venir i fer una pel·lícula amb vostè", va escriure Bergman.

El resultat: sis pel·lícules junts (entre elles Stromboli, Europa 51Viatge a Itàlia) i una apassionada història d'amor després de separar dos dels seus cònjuges -ella estava casada amb el dentista suec Petter Lindström, amb qui havia tingut a la seva filla Pia, i el director amb Marcella De Marchis, a més de mantenir una pública relació paral·lela amb l'actriu Anna Magnani.

La relació adúltera de Bergman i Rossellini va tancar a l'actriu les portes del purità Hollywood i durant anys la seva carrera es va centrar en Europa i, sobretot, en les seves pel·lícules amb el que després seria el seu marit i amb el qual tindria tres fills més: les bessones Isabella i Isotta i Roberto.

La història d'amor va durar gairebé vuit anys i, després de deixar Rossellini, l'actriu va tornar a treballar a Hollywood amb una pel·lícula, menor, Anastasia (1956), per la qual va aconseguir un segon Oscar que va recollir el seu amic Cary Grant.

La seva reaparició pública va ser el 1959, quan va presentar l'Oscar a la millor pel·lícula en la gala de la XXI edició d'aquests premis.

Una històrica i perllongada ovació va rebre a la somrient actriu i va segellar la reconciliació entre l'estrella i el cinema de Hollywood.

Segona etapa

Però la seva segona etapa a la meca del cinema va ser molt menys fructífera, amb títols com Indiscreta (1958), L'alberg de la sisena felicitat (1958), No em diguis adéu (1961) Flor de cactus (1969) o Assassinat a l'Orient Express, pel qual va rebre el seu tercer Oscar.

D'aquesta etapa, el seu treball més destacat és sens dubte Sonata de tardor, el seu últim llargmetratge i la seva única col·laboració amb l'altre Bergman del cinema, Ingmar.

Ja li havien diagnosticat un càncer de pit, però va seguir treballant i fins i tot va acceptar un paper molt dur, el de la que va ser primera ministra d'Israel Golda Meir, en una minisèrie per a televisió que la va inundar de premis.

L'últim, un Emmy que va recollir la seva filla Pia tres setmanes després de la mort de l'actriu, un 29 d'agost, precisament el dia en què l'actriu, molt guardonada, hauria fet 67 anys.