Quan Nova Orleans era una ciutat fantasma després del devastador pas de l'huracà Katrina, milers de treballadors llatins van arribar a aquest lloc d'on tothom se n'anava, i molts van acabar per fer arrels en una urbs que en aquests deu anys ha vist accentuada la seva històrica diversitat.

Amb el Katrina va sorgir una forta demanda de mà d'obra per a tasques de neteja i reconstrucció: l'huracà va inundar el 80% d'aquesta ciutat del sud dels Estats Units, va destrossar 250.000 habitatges i en va danyar un milió més. Molts treballadors procedien d'altres estats del país però un altre bon percentatge va arribar directament de les seves nacions d'origen. La gran majoria eren centreamericans, sobretot hondurenys. "Alguns van tornar al lloc d'on van venir, altres van ser deportats i altres es van establir aquí. La població immigrant llatina a Nova Orleans i la seva àrea metropolitana ha florit des de llavors, encara que ja hi havia una població hispana prèvia al Katrina", explica a Efe per telèfon des de Nova Orleans Fernando López, organitzador comunitari amb el Congrés de Jornalers.

El Congrés és una associació que van constituir els treballadors de la reconstrucció de Nova Orleans per defensar els seus drets i denunciar els abusos.

"Els jornalers han fet treballs molt perillosos per reconstruir Nova Orleans. Van formar el Congrés per lluitar per la seva dignitat i defensar-se de l'explotació brutal dels ocupadors, la Policia i les autoritats d'immigració", diu el manifest fundacional.

El 2006, un any després de la catàstrofe, al voltant de la meitat de la mà d'obra per reconstruir Nova Orleans era llatina, el 54% dels quals indocumentats, segons un estudi de la Universitat Tulane i la Universitat de Califòrnia a Berkeley. "Malgrat que la seva tasca era clau, aquests treballadors van ser víctimes de molts abusos i injustícies com el robatori de salari, l'explotació laboral, l'exposició a materials tòxics, la discriminació i persecució per part de diverses agències policials, així com la deportació massiva de centenars d'ells", denuncia López.

La històrica diversitat de Nova Orleans es va accentuar després del Katrina: va baixar la població negra, majoritària i la més sacsejada per la catàstrofe, i van créixer la blanca i la hispana.

El 2005, els afroamericans representaven el 67,3% de la població, i van passar a ser el 58,8% el 2006 i el 59,8% el 2014, segons les últimes dades de l'Oficina del Cens.

"La majoria dels afectats pel Katrina van ser negres, per raons econòmiques. Els que tenien diners i transport, majoritàriament blancs, van poder anar-se'n abans", explica a Efe Ernest Johnson, president de l'Associació Nacional per a l'Avanç de la Gent de Color (NAACP) en l'estat de Louisiana, on s'ubica Nova Orleans.

"Desenes de milers de persones mai van tornar, la majoria negres. Quan van arribar els avions del Govern, els van evacuar a tot arreu del país i allí es van establir. Els diners que els van donar no els permetien tornar, però sí començar una nova vida allà" , afegeix l'activista, que denuncia que el Govern "no va fer prou" perquè aquestes persones poguessin tornar.

La població blanca de Nova Orleans va passar en els deu anys posteriors al Katrina de representar el 26,5% a assolir el 31,2%. Molts a la ciutat denuncien que només ells es poden permetre viure en els nous barris i edificis construïts amb forta inversió privada després de l'huracà.

I en aquest context canviant, els llatins gairebé han duplicat la seva presència: del 3,5% el 2005 al 5,5% el 2014. Sense comptar els indocumentats, que eren la majoria dels que van arribar després de l'huracà.

"Aquesta nova generació d'immigrants a Nova Orleans no va venir només a ajudar aquesta ciutat amb la seva feina, sinó també a revitalitzar-la econòmicament i culturalment. No obstant això, encara segueix afrontant grans reptes com l'explotació laboral contínua i la discriminació racial per part de diverses agències governamentals", denuncia López.

Els treballadors llatins que van contribuir a reconstruir Nova Orleans després de l'huracà reclamen ara el paper decisiu que van jugar després de la catàstrofe i formen part de la nova fesomia d'una ciutat que ha vist accentuada la seva tradicional diversitat en els deu anys posteriors a la tragèdia.