Ensopegar amb gràcia, inventar enginyosos gags visuals, provar mil ganyotes i disfresses i trastejar amb jocs d'equívocs ho han fet molts humoristes, però gairebé cap amb l'encant irresistible de Jerry Lewis, un dels pallassos més genials de Hollywood, que avui compleix 90 anys.

"És riure o plorar. Les rialles són el que ens toca. La gent no pot odiar quan s'està rient", escriu l'irrepetible actor en el seu llibre"The Total Filmmaker", un tractat de passió sobre l'art del cinema i l'humor des de la perspectiva de qui ha dedicat tota la seva vida a fer somriure el públic.

Nascut el 16 de març de 1926 a Newark (Estats Units), Lewis no va haver de buscar gaire lluny per trobar la seva inspiració, ja que els seus pares es dedicaven als espectacles de varietats.

Lewis va aconseguir per primera vegada la glòria al costat de Dean Martin, amb el qual, des de 1946, va triomfar formant una de les parelles més memorables de l'humor nord-americà.

Dean Martin jugava a ser l'elegant del duo, especialment quan cantava, mentre que Jerry Lewis exercia el paper del boig imprevisible en uns espectacles totalment oberts a la improvisació.

Però després de deu anys d'èxits demolidors en els teatres i en el cinema, gràcies a films com "Sailor Beware" (1952) o "Junts davant el perill" (1956), el 24 de juliol de 1956 Dean Martin i Jerry Lewis van oferir el seu últim espectacle com a parella artística al club Copacabana de Nova York.

Però quan va aparèixer la incertesa sobre si sobreviuria sense el seu company d'aventures, va emergir una mena de Jerry Lewis convertit en home-orquestra de les rialles i en autor total amb un esmolat instint per entabanar l'espectador. Actor, director, productor i guionista, Lewis va donar curs a la seva creativitat davant i darrere de la càmera en una sèrie de títols inoblidables per a l'estudi Paramount.

Amb un ús molt hàbil de la música, la comèdia visual i espontània de Lewis, frenètica de vegades, enginyosa gairebé sempre, va marcar una filmografia en la que sobresurten films com "El grum" (1960) o "El professor guillat" (1963).

Del documental d'eloqüent títol "Jerry Lewis es fa el boig" (2011), que repassava la trajectòria del comediant, Lewis en va subratllar la rellevància en el seu humor del ritme, del "tempo", un ingredient crucial i elèctric per a les seves absurdes pel·lícules.

A partir dels anys setanta va anar baixant progressivament la seva popularitat, però mai va abandonar el món de l'espectacle: el 1982 va participar, amb gran èxit, a "El rei de la comèdia" de Martin Scorsese i en els anys noranta es va atrevir amb el musical "Damn Yankees" a Broadway. Lewis compleix ara nou dècades després de superar nombrosos problemes de salut, i el seu nom torna enguany a la gran pantalla amb un paper secundari a "The Trust" al costat de Nicolas Cage i Elijah Wood.

Reconeixements com la Legió d'Honor a França (1984) o el Lleó d'Or a la seva carrera de la Mostra de Venècia (1999) representen només una petita part dels èxits d'un artista rendit sense remei al poder del riure. "És la vàlvula de seguretat emocional de l'ésser humà. Si no fos per l'humor, no sobreviuria emocionalment".