El medi ambient s'ha convertit en "la qüestió econòmica per excel·lència", i l'ecologia i l'economia no es poden separar, diu l'antropòleg Emilio Santiago Muiño, per a qui "la humanitat fa tres dècades que viu per sobre de les seves possibilitats ecosistèmiques".

Així ho assegura Muiño, que acaba de publicar Rutes sense mapes. Horitzons de transició ecosocial, un llibre en el qual defensa que la societat necessita una transformació radical de la seva manera de viure, tant des del punt de vista polític com econòmic, per salvar el planeta.

"La sostenibilitat i la transició cap a un model postcapitalista no són una simple opció, sinó un imperatiu", assegura amb rotunditat Muiño, per a qui "l'esgotament dels recursos fòssils i el canvi climàtic introdueixen factors de desestabilització social que marcaran les tendències d'aquest segle" .

"I en aquest marc, el medi ambient es converteix en una qüestió central, amb una sèrie de conseqüències socials i vitals en tots els àmbits", afegeix.

Pel que fa a les possibilitats de solució, en el llibre de l'investigador s'estudien algunes idees "en forma de bengales per il·luminar alguns camins, i es desenvolupen altres propostes concretes per sortir de la paràlisi actual".

Les possibles solucions s'articulen, segons Santiago Muiño, al voltant de tres eixos fonamentals; un és el canvi del metabolisme de les nostres economies amb l'ecosistema, que té a veure amb qüestions com descarbonitzar, és a dir, canviar la matriu de la nostra indústria basada en materials fòssils, i el redisseny de la producció en el sistema industrial.

Però això, segons l'antropòleg, és inviable si no hi ha una transformació del sistema socioeconòmic que faci possible que la societat funcioni sense necessitat de créixer.

"El creixement és una activitat que es torna incompatible amb un sistema limitat d'un planeta on els recursos agonitzen", emfatitza.

Aquest canvi exigeix també un canvi antropològic, que seria "aquest tercer eix que té a veure amb la reinvenció d'una idea de felicitat, dels nostres desitjos, que són els que ens motiven a emprendre accions socials", ha assenyalat Muiño.

"Aquests serien -va continuar l'antropòleg- bàsicament els tres eixos per a un canvi de metabolisme sociològic i ecològic, que es necessitarien perquè la transformació del sistema social fos compatible amb un consum energètic més auster, i per això es necessitaria un canvi cultural".

"Crec que tenim un dèficit de consciència molt profund, perquè -va indicar l'especialista-, si a la gent del carrer li preguntes quin ministeri és més important, el de Medi Ambient o el d'Economia, contestaran que Economia, sense entendre que les dues coses van juntes i que la qüestió mediambiental s'ha convertit en la qüestió econòmica per excel·lència ".

Emilio Santiago Muiño no dubta que, si hi hagués consciència, "podríem millorar tota la resta, però el problema és que de vegades hi ha inèrcies, fetitxes i tot tipus de comportaments englobats en la irracionalitat col·lectiva", a més "d'interessos creats perquè res no canviï i que lluiten per romandre, cosa que genera conflictes".

No obstant això, l'autor de Rutes sense mapa assegura que té molta esperança; "el panorama és ombrívol, però crec que no es pot donar per fet cap tipus de desenllaç, de manera que cal cultivar l'esperança gairebé amb tenacitat".

Perquè, com Emilio Santiago Muiño conclou, aquesta és "l'única musa que ens pot inspirar per fer els canvis que necessitem. La gent es mobilitza molt més per l'esperança que per la por i, per tant, convé, encara que sigui tàcticament, mantenir-la".