La troballa a Granada d'una capsa de llauna plena de fotogrames d'actrius de Hollywood del cinema mut és l'origen de Mujeres de cine. Ecos de Hollywood en Espanya, un llibre que analitza l'impacte que van tenir aquestes dones "atrevides" i "alliberades" al públic espanyol de l'època.

Les pel·lícules corresponen al període comprès entre 1914 i 1936, quan es van produir canvis radicals a Espanya -el dret de sufragi femení (1933) i la primera llei de divorci (1932)-, tot i que van trigar a arribar i es van veure abruptament interromputs per la guerra civil. "El llibre és una reivindicació que en certs aspectes Espanya va tenir centelleigs de modernitat", assenyala Eugenio Fontaneda, coordinador del llibre, editat per l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID).

La caixa en qüestió té una història digna de la pel·lícula Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore. El seu amo va ser José Romero Sampedro, un nen apassionat del setè art que en els anys 20 va començar a anar gairebé cada dia al cinema Olimpia de Granada, on el seu cosí treballava com a projeccionista.

Va ser el seu cosí qui va començar a regalar material al noi, que des de petit va mostrar una mentalitat de col·leccionista. La caixa que arriba a les mans de Fontaneda, gestor cultural i amic de la família, contenia més de 300 fotogrames, tots ells primers plans d'actrius, classificats pels seus noms.

"La pregunta que jo em feia és com un país tan allunyat dels Estats Units percebia aquests personatges en pantalla, tenint en compte l'elevat nivell d'analfabetisme que hi havia a Espanya i la desigualtat legal de la dona", explica Fontaneda.

Amb aquesta pregunta en l'aire, va encarregar diversos textos a una sèrie d'autors, historiadors, crítics i experts en il·lustració, moda i consum, que es combinen en el llibre amb les fotografies de la col·lecció.

"La conclusió és que en tota aquesta època hi ha una classe moderna, que és minoritària, però existeix. Es veu en les il·lustracions de les revistes, com es consumeix la imatge d'una dona que viatja, practica esports o condueix un Bugatti; imatges que poden xocar si fas un estudi minuciós del que era la societat espanyola", afirma.

El seu referent cinematogràfic més evident eren les "flappers", actrius com Anita Stewart, Joan Crawford i Clara Bow, que van contribuir a construir el primer star system i els personatges es divertien en els clubs de jazz, portaven els cabells curts, fumaven i bevien sense complexos i, sobretot, prenien lliurement les seves decisions.

La historiadora Matilde Eiroa recorda que va ser durant el regnat d'Alfons XIII (1874-1885) quan es van produir els primers i tímids moviments de dones a favor dels seus drets, encara que les primeres associacions feministes no van néixer fins avançada la primera dècada del segle XX.

Plataformes culturals femenines com la Residència de Senyoretes (1915) i el Lyceum Club (1926) van ajudar a difondre els aires de renovació i esperit cosmopolita, que van desembocar, entre 1931 i 1936, en el salt de les dones a l'esfera pública per ocupar els més variats llocs en empreses i indústries.

El periodista expert en cinema Moisès Rodríguez assenyala que després de la Primera Guerra Mundial tot Europa va ser "colonitzada" pel cinema americà, amb les flappers com a vaixell insígnia. Clara Bow a Ello encarna perfectament aquesta dona "independent, hedonista i amant del jazz".

També va ser l'època de les primeres revistes de cinema, centrades sobretot en les estrelles femenines, i llegides majoritàriament per dones: el 95% de la publicitat que portaven anava dirigida a elles.

Durant la Segona República van començar a arribar a Espanya les produccions prèvies a l'aprovació del Codi Hays, una autocensura que es van imposar els estudis a partir del 1934 per la pressió de l'Església i els sectors més puritans. En aquestes pel·lícules, segons Rodríguez, hi ha dos prototips de dones, totes dues propietàries del seu destí i igualment revolucionàries per a l'Espanya de l'època.

Unes, sexualment agressives i dominants com la Mae West de No soy ningún ángel i la Jean Harlow de La piel roja. D'altres, encara més avançades, "que no presumeixen dels seus costums però no se n'avergonyeixen", com Norma Shearer a La divorciada" i a "Una ànima lliure". L'aprovació del Codi Hays va posar fi a la llibertat i a la fama femenina i cal preguntar-se, apunta l'editor i escriptor Guillermo Balmori, si la indústria de Hollywood continua captiva de la "misogínia", perquè no hi ha pel·lícules sobre l'univers femení.