La història de cine de la pitjor soprano del món

Meryl Streep, que ja va desafinar a "Mamma Mia", encarna la cantant que mai no va ser conscient que omplia les sales per diversió morbosa

07.08.2016 | 00:00
Florence Foster Jenkins en la imatge de portada d´un dels seus discos

Ella mai no ho va saber, però Florence Foster Jenkins, una hereva de Pennsilvània (els Estats Units) que va viure a Nova York fins a la seva mort el 1944, no provocava l'estupefacció del públic per l'extraordinària qualitat de les seves interpretacions de Mozart, Verdi o Strauss, sinó per ser "la pitjor cantant del món".
La guanyadora de tres Oscar Meryl Streep, les habilitats musicals de la qual són també conegudes (Mamma mia), desafinarà ara per encarnar la protagonista d'aquesta història de desinhibició i audàcia a Florence Foster Jenkins, un film del britànic Stephen Frears (La Reina, Philomena) que aterrarà a la nostra cartellera el 23 de setembre.
Bona part de la responsabilitat del somni sobre la seva veu en el qual vivia la soprano, nascuda el 1868, va ser del seu "marit" i mànager, St. Clair Bayfield, un aristocràtic actor anglès decidit a protegir Florence de la veritat, i al qual a la pel·lícula dóna vida Hugh Grant.
L'artista, per a qui cantar "com un ocell" era "el millor", va ser considerada "la pitjor intèrpret del món" al mateix temps que es va convertir en una icona que va aconseguir vendre més discos que molts altres dels seus contemporanis de més talent.
"El món va sentir la meva veu per primera vegada el 1912, l'any que es va enfonsar el Titanic", va declarar la novaiorquesa, que, a partir dels anys 20, va aconseguir que els membres de l'alta societat omplissin els seus concerts davant l'enorme curiositat que despertava la seva figura.
Foster, la versió més "recordada" de la qual és la desafinadíssima ària de la Reina de la Nit de La flauta màgica, de Mozart, tenia també entre el seu repertori obres de Verdi, Brahms o Strauss, a més de la cançó de vida errant Clavelitos, de Joaquín Valverde, una de les seves composicions preferides, encara que mai no va arribar a gravar-la.
Així, la de Pennsilvània, que va poder començar la seva carrera musical gràcies a la generosa herència del pare, es va convertir, sense ser-ne gaire conscient, en la novetat "imprescindible" de qualsevol festa.
I és que, a les seves actuacions, no es limitava a delectar el públic amb la seva veu, sinó que acompanyava el cant amb una acurada posada en escena que incloïa cridaneres disfresses dissenyades per ella mateixa, com el seu característic vestit amb ales, i el llançament de petites flors a l'audiència.
El seu últim concert, el moment més important de la seva carrera, va ser el 1944 al Carnegie Hall, un recital que va penjar el cartell de "tot venut" i que roman com una de les nits més memorables de la història de la prestigiosa sala.
"Udols de riure van ofegar els esforços celestials de madame Jenkins. El que alguna vegada havien estat somriures reprimits al Ritz -hotel en el qual actuava anualment- es van transformar en brams descarats a Carnegie", va escriure el setmanari Newsweek sobre aquella actuació.
És precisament l'avantsala d'aquest concert, el "desafiament més gran d'ocultació de la veritat" al qual va haver-se d'enfrontar el marit de la "cantant", l'episodi que recull el projecte de Frears, en el qual també participa Simon Helberg, Howard Wolowitz a The Big Bang Theory. A la cinta, tot es complica per al marit en el seu afany de mantenir Florence en una bombolla sobre la realitat del seu doll de veu quan ella decideix que ja està llesta per fer el gran salt i cantar davant el gran públic.
A més d'aquesta nova pel·lícula, la peculiar peripècia vital de la soprano ha inspirat la cinta francesa estrenada al Festival de Sevilla 2015 Madame Marguerite, i centrarà també el documental Florence Foster Jenkins Story. Sing this!, protagonitzat per la mezzosoprano Joyce DiDonato i que es preveu estrenar al novembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema