L'austríaca Natascha Kampusch va passar vuit anys segrestada en un minúscul soterrani en què va ser víctima de cops i abusos. Però els deu anys que ha viscut ara en llibertat des de la fugida de la casa del seu raptor l'agost del 2006 han estat més difícils del que ella mateixa imaginava.

Kampusch va ser segrestada als deu anys, el 1998, quan es dirigia a la seva escola a Viena. El seu segrestador, Wolfgang Priklopil, la va tancar durant vuit anys en un amagatall sense llum natural, fins que la jove va aconseguir escapar el 23 d'agost del 2006.

Priklopil, un admirador de Hitler, es va suïcidar aquell mateix dia llançant-se a les vies d'un tren.

"Només en pocs moments he estat veritablement lliure en els darrers deu anys. També he tornat a una presó. Una presó d'opinions i prejudicis", explica la jove de 28 anys en una recent entrevista a la televisió pública austríaca ORF. El motiu: l'interès dels mitjans i l'hostilitat d'algunes persones, sumat a nombroses "teories de la conspiració" sobre el seu segrest, han restringit la seva llibertat i l'han frustrat i entristit al llarg d'aquests anys.

Aquest malestar es relata en el seu darrer llibre, publicat aquest mes i que es titula Natascha Kampusch: 10 anys de llibertat. Hi explica que ha rebut cartes amenaçadores, l'han tractat d'agredir a la via pública o ha presenciat com explicaven acudits sobre ella.

Tot això ha tingut un impacte en la vida social d'aquesta dona d'ara 28 anys i ha limitat les seves sortides al carrer.

Ja abans del seu alliberament, el cas Kampusch era carnassa per a la premsa sensacionalista del país alpí, que s'havia acarnissat en mala relació entre els pares i fins i tot havien suggerit que la seva mare, Brigitta Sirny, podria estar implicada en el segrest.

Quan es va saber el seu alliberament, els austríacs van quedar perplexos en veure viva qui tots donaven per morta, després que l'operatiu policial desplegat més gran en la història del país no hagués donat cap resultat.

Un cop passada la sorpresa inicial, el segrest es va convertir en una polèmica política i mediàtica per les acusacions d'irregularitats en la investigació, ja que hi havia indicis clars que podrien haver portat al segrestador.

La policia ja coneixia Priklopil, propietari d'una furgoneta blanca com la que es va utilitzar en el segrest i descrit com algú que sentia atracció per menors, i no obstant això mai es va interrogar. A partir d'aquest moment van començar a sorgir tot tipus de teories i rumors, com que hi va haver dos segrestadors, que una xarxa de pedòfils estava involucrada, l'existència de vídeos sexuals o que Priklopil no es va suïcidar sinó que va ser assassinat.

Membres conservadors del poder judicial, en veure's qüestionats, van atacar Kampusch i fins van suggerir que era una mentidera, tractava d'encobrir fets, o estava amb Priklopil, qui la va sotmetre a tota mena d'humiliacions, per voluntat pròpia. Un antic president del Tribunal Constitucional va arribar a afirmar que el que va viure Kampusch durant el segrest era, possiblement, millor que la vida amb els seus pares.

El partit ultradretà FPÖ va utilitzar en actes de la formació rumors que Kampusch havia tingut un fill i l'havia assassinat. "Algunes senyores grans han tractat d'agredir-i m'han dit mentidera o bandarra", relata la jove amb tristesa. "Hi va haver situacions que podrien haver estat perilloses perquè s'ha generat odi cap a mi".

Després de cinc revisions del cas, l'última amb ajuda de la policia criminal alemanya i la FBI nord-americà, el 2013 es van donar per tancades les 300.000 pàgines d'investigació on es rebutgen totes les teories infundades que havien fet fortuna.

Kampusch tracta ara de refer la seva vida deixant enrere el mal tràngol del segrest i les mentides: fa classes de cant i equitació com a teràpia per superar el seu passat, vol reprendre els estudis i ha col·laborat en l'ajuda a refugiats.

La jove és propietària de la casa de Strasshof, a la Baixa Àustria, on va passar la seva infància segrestada. La Justícia la hi va concedir com a compensació, però ella la defineix com "una maledicció" i se sent malament quan passa per allà, un cop cada dos mesos, per resoldre-hi alguna cosa pràctica.

No sóc cap criminal

En l'entrevista concedida a ORF la jove rebutja la possibilitat d'haver canviat de nom o de lloc de residència perquè ella no és "cap criminal" i no ha d'amagar-se.

Alguna gent, però, no entén per què ha escrit un segon llibre sobre la seva vida en llibertat, després d'un primer volum en què explicava el seu segrest. L'argumentació és senzilla i contundent: "perquè altres relatin la meva vida, prefereixo fer-ho jo mateixa".

"Ara ha començat la fase en què intento de veritat portar les regnes de la meva vida", explica amb la seva habitual enteresa.