Es van negar a ser víctimes d'un mercat laboral precari i van decidir buscar, amb un títol universitari sota el braç, una feina amb un sou i unes condicions que a Catalunya no trobaven. Sis joves de les comarques centrals que van emprendre el vol cap a un altre país, a canvi de treballar amb un contracte que complís les seves expectatives, narren les seves vivències i demostren com l'inici d´una nova vida a l'estranger és una opció que s'estén entre els que han acabat els estudis universitaris.

Tot i no haver-hi xifres sobre la quantitat de joves de la Catalunya Central que han marxat a un altre país a treballar, és fàcil trobar-ne que han acabat la carrera els darrers anys i que viuen en un altre país per motius laborals. Els joves entrevistats expliquen que un dels principals motius per marxar a l'estranger ha estat el sou misèrrim que els oferien a Catalunya i que els impossibilitava gaudir d'independència econòmica i estabilitat. Tenen la percepció que a fora els joves amb coneixements i ganes d'aprendre són més ben valorats i tenen la possibilitat d'iniciar una trajectòria laboral més prometedora. L'aprenentatge d'idiomes o formar part de programes de recerca científica són altres motius.

Només al Bages, el nombre de joves d'entre 20 i 29 anys que viuen a l'estranger ha passat, des des del 2009 -l'any en què comença haver-hi xifres- de 287 a 472, segons l'Institut d´Estadística de Catalunya (Idescat). No tots els joves que resideixen a l'estranger han marxat els darrers anys per buscar noves oportunitat laborals, però des de l'Idescat asseguren que si ha augmentat el nombre de joves en altres països és, en part, perquè hi ha més persones d'aquesta franja d'edat que han emigrat per trobar feina. En realitat, les xifres són més altes que les publicades per l'Idescat perquè molts no es registren al consolat del nou país, sobretot si forma part de la UE.

Maria Padró: Disseny gràfic d'imatges en moviment (Regne Unit)

Va marxar a Londres perquè ja hi havia la seva parella i perquè pensava que seria més fàcil trobar feina. La capital britànica és una de les meques europees de les persones que es volen obrir pas en el seu àmbit professional, però la solsonina Maria Padró assegura que al principi «trobar-ne tampoc és tan fàcil». Finalment, però ho ha aconseguit.

Va estudiar comunicació audiovisual, un món en què sempre és complicat trobar un lloc de treball, ja sigui a l'estat espanyol o al Regne Unit. Però finalment va aconseguir una feina de dissenyadora gràfica d'imatges en moviment. «Al principi és complicat, però amb el pas del temps ja et vas integrant cada vegada més i un cop ja tens un peu a dins, tot és més fàcil perquè vas coneixent companys del mateix àmbit professional», explica. De fet, creu que a Catalunya difícilment hauria trobat una feina estable vinculada al món audiovisual. «A Barcelona vaig fer moltes pràctiques, i fins i tot vaig aconseguir una beca Leonardo per treballar a Itàlia, però aconseguir una feina estable era molt difícil», assegura.

Londres, a més a més, és una ciutat on el lloguer de l'habitatge i el cost del transport públic és molt elevat i urgeix trobar una feina per als qui acaben aterrant a la capital britànica per establir-s'hi. «Al principi enviava molts currículums a empreses, però mai em contestaven. Va ser curiós la forma com vaig aconseguir el lloc de treball actual. Tenen un estudi de disseny i buscaven una model per a un dibuix al natural. M'hi vaig presentar i els vaig dir que, a part, estava buscant una feina. Vaig estar uns mesos de pràctiques, però em van acabar agafant i estic molt contenta».

Clàudia Sánchez: Gestió de continguts digitals (Bèlgica)

Alguns joves que estudien a l'estranger amb una beca Erasmus, i a part d'ampliar coneixements troben l'amor. I és el que li va passar a la solsonina Clàudia Sànchez, que va fer una estada a Bèlgica mentre cursava un màster sobre gestió de continguts digitals i va conèixer la seva parella. Un cop finalitzats els estudis, va trobar feina a Catalunya en el seu àmbit, a mitja jornada, i va iniciar un doctorat, sense cap beca. Va fer el possible per poder tornar a Brussel·les, per estar amb la parella, però no se'n penedeix. Al contrari. «Estic establerta aquí des de fa quatre anys i m'hi quedaré durant anys perquè és on veig que puc créixer professionalment», explica.

Va començar la trajectòria a Bèlgica amb beques, però actualment treballa per a una empresa que desenvolupa projectes sobre tecnologia i anàlisi de negocis per a la Comissió Europea. «Quant al salari, la feina aquí està molt més ben remunerada que a Catalunya», assegura.

Va estudiar la carrera de comunicació audiovisual i va acabar especialitzant-se en continguts digitals perquè va copsar que «és una àrea professional amb futur». Creu que viure a Bèlgica li ha obert unes oportunitats que difícilment trobaria a Catalunya. «En el meu àmbit professional, animo la gent a venir aquí perquè és molt més fàcil trobar feina. L´empresa on treballo, per exemple, està creixent i estem buscant més personal. No té res a veure amb trobar un lloc a Catalunya».

Maria Forcada: Infermera (Regne Unit)

Va acabar Infermeria a la FUB el juny 2014 i a l'octubre del mateix any ja marxava a viure a la ciutat anglesa de Bristol, on ja havia residit mentre estudiava amb una beca Erasmus. Maria Forcada és d'Artés, té 24 anys, i tenia clar que volia marxar a un altre país per iniciar una trajectòria professional a l'estranger per evitar les condicions laborals de molts dels companys que troben feina a Catalunya.

«Conec infermeres que uns anys després d'acabar la carrera encara fan suplències. De fet, en l'àmbit d'infermeria, tothom té bastant clar que als inicis s'haurà de fer suplències. Jo em vaig plantejar si volia això, i estar pendent del mòbil durant temps, o anar lluny, encara que no veiés la família, per trobar unes condicions laborals més bones, millorar l'anglès i treballar en un altre sistema sanitari. Vaig escollir aquesta darrera opció», relata.

L´estiu abans de marxar, va fer suplències en dos centres sanitaris i encara va tenir més clar que se'n volia anar. Quan encara estava a Catalunya va trobar una feina amb un contracte fix a Bristol.

«A part de treballar, començaré aviat un màster per ampliar els coneixements. A Catalunya, tothom vol iniciar un màster en finalitzar els estudis universitaris. Al Regne Unit, no és tan habitual i el mateix hospital t'incentiven a seguir la formació, i fins i tot et paguen el màster, i és molt ben valorat si vols ascendir. Per aquest motiu al Regne Unit és més fàcil obrir-se camí.

David Oriola: Biofísic (Alemanya)

Fa mig any va marxar a viure a la ciutat alemanya de Dresden per iniciar un post-doctorat a l'Institut Max Planck de Biologia Cel·lular Molecular i Genètica. El gironellenc David Oriola, de 28 anys, es dedica a la recerca científica i està encaminant tota la seva trajectòria per ser professor universitari i continuar fent recerca científica.

«En el meu cas, havia de marxa a fora perquè en l´àmbit científic, si vols ser docent a la universitat, és estrany quedar-se a fer recerca a Espanya. Està molt més ben valorat si marxes fora i tens relació amb persones del teu àmbit d'altres països. Així veuen que ets capaç d'espavilar-te a l'estranger i amb un altre idioma», assegura. Diu voler tornar a Catalunya i que la seva estada a Alemanya durarà uns anys, però té clar que si no té un lloc de treball segur continuarà fent recerca a Dresden. Les persones que encaminen la seva carrera científica a l'estranger, normalment tornen amb una plaça fixa si aconsegueixen la preuada beca Ramón y Cajal, però darrerament hi hagut problemes. «Han aparegut els primers casos de persones que han obtingut la beca, però després no han aconseguit un lloc de feina fix a la universitat», afirma. Una situació que demostra com l'aposta de l'estat espanyol en l'àmbit de la recerca encara continua sent pobra en comparació de la d'altres països.

«La inversió a Espanya en recerca és pèssima, tot i que la situació de Barcelona i Madrid, és clar, és millor que en altres llocs de l'estat. Però no té res a veure amb Alemanya. Jo he vingut a Dresden perquè em donen molta flexibilitat en la recerca. Alemanya és un dels llocs capdavanters en inversió en recerca a escala mundial i tracten bé els científics».

Joan Arnau: Gestió i direcció d'empreses (Regne Unit)

Volia aprendre anglès i considerava que els sous a Catalunya eren massa baixos. El manresà Joan Arnau va arribar a Bristol fa un any i dos mesos i actualment treballa al departament administratiu d'un hospital. «A Catalunya vaig intentar entrar en el sector de la banca, però els sous eren molt precaris. Amb el temps podies fer proves per ascendir i millorar les condicions laborals, però vaig preferir marxar al Regne Unit», explica.

Va estudiar Gestió i Administració d'Empreses a la FUB i considera l'experiència britànica «important per a la seva trajectòria». Això sí, tot i que a la llarga diu que segurament tornarà, de moment no preveu aquesta possibilitat perquè a la ciutat britànica ha trobat més oportunitats. «Quan vaig arribar, vaig treballar com a cambrer, però els horaris nocturns em cansaven i vaig trobar aquest lloc de treball amb horaris d'oficina», explica. Lamenta que a Catalunya els sous siguin tan baixos en comparació dels del Regne Unit. «Són massa precaris tenint en compte que has invertit anys a fer una carrera universitària i has adquirit tot un seguit de coneixements», afirma.

En aquest sentit, considera que a la ciutat de Bristol ha vist com «el que importa més és el talent i, per aquest motiu, els joves que estan motivats se'ls valora. Molts companys que van estudiar amb mi la carrera han aconseguit trobar una feina, però són llocs que no responen a les seves expectatives».

Adriana Vázquez: Estudiant de màrqueting i graduada en dret (Dinamarca)

Quan Adriana Vázquez, de la Seu d'Urgell, va acabar la carrera de Dret iva enviar molts currículums. Volia continuar la seva formació estudiant un màster i també buscava una feina per poder pagar els estudis. «El requisit que vaig posar-me a l'hora de buscar un lloc de treball va ser que pogués créixer professionalment, però ningú em trucava. I és bastant frustrant després d'estudiar durant cinc anys una carrera. Així que vaig canviar de plans i me'n vaig anar a Dinamarca a l'estiu de l´any passat, on ja tenia la meva parella», explica.

Actualment viu a la ciutat de Horsens, on ha començat a estudiar màrqueting i, de fet, està treballant en aquest sector. «Vaig tenir sort, amb el pas del temps, de trobar aquest lloc de feina. Estic en una empresa que opera en diferents països i buscaven estudiants. L'empresa es dedica a la comercialització on-line de productes d'accessoris masculins i faig el contingut web per al públic espanyol», explica.

Tot i que trobar feina a Dinamarca és més fàcil que a Catalunya, la situació s'està complicant per als estrangers a conseqüència dels nous requisits que imposa el govern. «Actualment, hi ha un executiu conservador que vol posar com a requisit que tinguis cert nivell de danès per aconseguir un lloc de treball, i la llengua del país no és fàcil. L´entenc i puc escriure-hi, però la pronunciació és complicada», assegura.

Això sí, un cop es troba feina a Dinamarca es gaudeix d'una estabilitat que a Catalunya és inexistent per a molts joves. «Abans de marxar, vaig treballar de cambrera i de dependenta amb contractes de molt poca durada. A Dinamarca és impensable. Aquí quan t'agafen és per fer-te un contracte de llarga durada».