El vi, la cervesa i els pinxos de truita solen ser protagonistes de qualsevol celebració. La seva simple presència dispara el somriure dels assistents. El mateix que el passat divendres van exhibir els amics i familiars d'Alicia Jones al tanatori Vigomemorial. Els seus éssers estimats van voler retre-li l'homenatge que ella sempre havia desitjat i van substituir els habituals mocadors de les sales de vetlla per anècdotes acompanyades de menjar i beguda.

La vida d'Alicia Jones Jones podria servir per a un guió de pel·lícula. Des del primer fins a l'últim dia. De procedència gal·lesa, va arribar a Vigo fa més de mig segle quan amb prou feines superava els vint anys. Ho va fer amb la seva inseparable Rena Hughes. Totes dues havien aconseguit un contracte de treball de tres anys com a professores d'anglès a l'escola Rosalía de Castro. I mai més ho van deixar.

Alicia va morir dijous i divendres els seus amics i familiars van decidir donar-li un últim adéu. Encara que a la seva manera particular. Els pinxos de truita, gots de vi i ampolles de cervesa van fer acte de presència a la sala 7 del tanatori Vigomemorial. "A ella li encantava la festa i no li hagués agradat que estiguéssim plorant aquí per la seva mort. Volem retre-li un últim homenatge de la manera que ella hauria escollit", assegurava la seva filla Julie Fernández.

Tots els presents en l'inusual vetlla coincidien en els termes emprats per definir a la dona gal·lesa. "Era senzillament extraordinària, extravertida i amb un cor enorme. Tothom l'adorava", apuntava Nati Pérez, una de les primeres amigues que va fer en arribar a la ciutat. I és que els seus primers dies a Vigo van ser d'allò més pintorescos. Ella i Rena van arribar diversos dies abans d'iniciar-se el curs escolar. Després de recórrer tots els racons de la ciutat van decidir llogar un Seat 600 per anar fins a Portugal. "Imagina't l'estampa. Dues dones en els anys 60 que no sabien res de castellà i que van marxar conduint a un altre país", recordava Hughes, qui ressaltava un altre fet crucial d'aquell viatge. "Nosaltres estàvem acostumades a conduir per l'altre costat de la carretera. Va ser un caos, però un caos molt divertit".

Fins al Vigomemorial es van acostar nombrosos alumnes que van passar per les classes d'Alicia. A diferència del que passava amb molts mestres de l'època, la gal·lesa sortia de la normalitat. "Era professora, amiga i mare. Es preocupava per tots els seus estudiants i ens cuidava com si fóssim els seus fills. Era la bondat personificada", assenyalava Marta Aymerich.

La dona era habitual del casc antic de la ciutat de Vigo. "Era una de les seves zones preferides i sempre que podia s'escapava a prendre alguna cosa en algunes de les seves terrasses. En general estava enamorada de les Rias Baixas i es coneixia gairebé totes les seves platges", recordava la seva filla.

Encara que el seu contracte de professora finalitzava als tres anys i la seva ànima viatgera l'animava a seguir viatjant pel món a la recerca de noves metes, l'amor es va creuar en el seu camí. Al poc temps d'arribar a la ciutat va conèixer a José Juan Fernández, amb qui es va casar anys després a Vigo. El seu esperit jovial, que va transmetre a tots els seus cercles pròxims, va aconseguir que els seus éssers estimats deixessin ahir a un costat el mocador per agafar una ampolla de cervesa i brindar per Alicia. La seva Alícia.