´No tenim cap descompte dels busos urbans, i sempre en depenem´

INGRID FONT | MANRESA Ignasi Ávila, de 30 anys, i Imma Pérez, de 29, van néixer amb deficiència visual, però això no els ha impedit tenir una vida molt activa. Durant un temps van vendre cupons, però ara Ávila es dedica plenament a l'esport i ha participat en tres Jocs Paralímpics, al darrer dels quals va aconseguir la medalla de bronze en la final dels 1.500 metres. La seva parella des de fa set anys, Pérez, viatja cada dia fins a Barcelona, on treballa en una empresa ordinària com a telefonista.

Quines barreres arquitectòniques trobeu quan us desplaceu per la ciutat?
Emma Pérez: de tot tipus. A davant dels Ferrocarrils del Baixador, per exemple, hi ha un senyal d'un metre d'alçada on posa H100. Si no el veus et pots fer molt mal.
Ignasi Ávila: els semàfors han millorat, ja que n'hi ha d'adaptats amb senyal acústic i els nous es veuen millor. En canvi, els passos de vianants que no tenen les ratlles blanques pintades de dalt a baix ens despisten, ja que no els veiem bé. Una altra cosa tan habitual com són les portes de vidre dels establiments públics, mai no veiem si són obertes o tancades, i amb un petit distintiu no n'hi ha prou.
Creieu que els transports públics estan ben adaptats?
E.P.: els Ferrocarrils sí, ja que hi ha ascensor, una plataforma per pujar al tren i megafonia. La Renfe, però, no està gens adaptada: s'han de pujar dos graons per pujar al tren i, en el cas de Manresa, no hi ha ascensor i et veus obligat a pujar i a baixar escales o bé travessar pel mig de la via.
I.A.: els busos urbans han millorat molt, però els deficients visuals i els cecs no tenim cap descompte i sempre en depenem per fer trajectes llargs. Només hi ha ajudes per a persones que tenen mobilitat reduïda, ja que necessiten una segona persona per desplaçar-se.
Penseu que falta conscienciació per part de la societat?
I.A.: la gent no entén el terme deficient visual i més d'una vegada m'han dit que semblo normal perquè em puc moure bé. Fa 30 anys que tinc aquesta discapacitat i si, no m'hi he adaptat, malament. Quan camino, si miro recte, no veig els nens petits perquè queden fora del meu camp de visió. Si hi topo, els pares comencen a cridar: "que no t'hi veus?!" i he de començar a donar explicacions...
E.P.: en el cas dels cecs hi ha gent que els vol ajudar, però abans és millor preguntar-ho i no agafar mai del braç la persona, ja que es pot espantar i perdre l'orientació.
Us sentiu plenament integrats?
I.A.: en el nostre cas, sí, però això depèn molt del caràcter de la persona i dels pares, ja que quan ets petit i tens aquest problema, si els pares et sobreprotegeixen, de gran ho pots passar molt malament.
E.P.: nosaltres vam tenir sort de tenir uns pares que ens van deixar llibertat des de petits, i això ha fet que siguem persones independents.
Teniu algun desig especial?
E.P.: un món més sensibilitzat. Si a les escoles ensenyessin què comporta tenir una discapacitat, tot seria molt diferent.
I.A.: jo no veig els estels i m'agradaria molt poder-los veure, però sé que la meva discapacitat és progressiva i no els veuré mai.
No creu en la ciència?
I.A.: no gaire. S'ha avançat molt en temes de cataractes, miopia..., però no en el nostre camp. Tant de bo que hi hagués una solució.