L'arquitecte italià Antonio Pizza va oferir ahir una xerrada sobre el racionalisme en el darrer exemple d'aquest tipus d'arquitectura que continua dempeus, en el seu estat original, a la capital del Bages: l'edifici de la Renaixença. La conferència, emmarcada dins dels actes del 75è aniversari del centre educatiu, va servir als assistents per conèixer una mica més l'edifici, inclòs en el catàleg i pla especial del patrimoni històricoarquitectònic i ambiental de la ciutat i un dels millors exemples d'arquitectura racionalista a Catalunya.

Pizza, que actualment és professor del departament de Composició Arquitectònica de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, ha escrit diverses publicacions sobre l'arquitectura del segle XX i és especialista en el racionalisme.

Per què és tan important l'edifici de la Renaixença?

És un edifici molt representatiu d'un període arquitectònic, però també d'una època política. L'arquitecte que el va dissenyar, el manresà Pere Armengol, formava part d'un grup d'arquitectes anomenat Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, GATCPAC, que durant els anys 30 volien modernitzar l'arquitectura.

Què tenia aquest grup que els diferenciés d'altres?

En aquella època, l'arquitectura era bastant acadèmica, no estava a l'altura dels temps i utilitzava uns cànons caducats respecte als que feien servir a Europa. Era un grup d'avantguarda que volia modernitzar l'arquitectura. A més a més, es va voler vincular amb la nova situació política de la República i va aconseguir modificar la relació que hi havia entre polítics i tècnics.

Com va entrar en política?

Tenien molt d'interès a proposar nous models d'infraestructures d'equipament amb una finalitat social. Tot i que la major part dels arquitectes tenien un bon estatus, es preocupaven pels problemes de la societat. No buscaven ni fer-se rics ni ser famosos, sinó contribuir a la millora de la situació, un paisatge totalment oposat a l'actual, amb arquitectes estrella als quals els interessa tot menys els problemes reals. També van intentar proposar noves normatives, però van tenir poques oportunitats d'intervenir en les construccions, ja que va sorgir als anys 30 i va acabar amb la Guerra Civil.

I entremig, la Renaixença.

Sí, van dur a terme més projectes que construccions i una de les poques va ser la Renaixença. És un cas concret del que ells proposaven com a arquitectura capdavantera amb destinació social i, fins i tot ells, li van donar una importància enorme amb un reportatge sobre el centre en la seva revista trimestral.

La Guerra Civil va posar fi completament al seu projecte?

Sí, va frustrar-ho tot i en va impedir cap tipus de continuació. Els mateixos membres del grup van haver d'exiliar-se perquè des de la dictadura interpretaven que l'arquitectura moderna volia dir arquitectura de rojos quan, si analitzem els membres de grup, de rojos autèntics n'hi havia un o dos. Alguns es van exiliar, altres van quedar absolutament inhabilitats de la professió i altres, minimitzats. Aquesta vitalitat i capacitat de proposició cap a una arquitectura més renovada es va perdre completament amb la Guerra Civil, que va frustrar qualsevol oportunitat de continuar amb el tema.

A Manresa tenim molta sort de mantenir un exemple d'aquella arquitectura tan perduda.

Sí, hi ha de continuar com a centre actiu, no només com a escola, sinó també vincular-se amb la vida cultural de la ciutat, per la qual cosa s'hauria de valorar molt més. No es pot oblidar que és un important material d'estudi històric i arquitectònic.