Fa més de 40 anys que és capellà, i abans ja havia estat diaca. Però també ha treballat en fàbriques, adoberies, restaurants i fins i tot en discoteques de turistes a Puigcerdà. I també va ser perseguit pels gendarmes francesos durant la revolució del maig del 1968. Avui ja fa trenta anys que és a Manresa i ara, als 67 anys d'edat, té ganes de conèixer nous entorns, i el bisbat l'ha destinat al Ripollès. Ahir va ser l'últim dia que va oficiar les misses de la Balconada, Sant Pau i Viladordis, on els feligresos li van dedicar un emotiu comiat.

"Jo mai no m'he volgut tancar en una església. Sempre m'ha interessat el món obrer i conèixer l'ambient dels barris, i per això he volgut fer tot tipus de feines, per estar-hi a prop", explica. "Potser per això sempre he preferit estar en parròquies de barris. M'agraden molt perquè són un tipus de gent molt senzilla, que es mouen pel cor... és més fàcil sintonitzar amb la gent. En canvi, als pobles... els clixés són una mica estàtics, i costa molt més que la gent accepti els canvis", afegeix. I va ser aquest el motiu pel qual l'any 1980, quan era a Igualada, va demanar anar a viure als barris de Manresa. I va ser destinat al de la Balconada, després d'haver rebutjat l'opció de Sant Vicenç de Castellet.

"En aquell temps, el barri de la Balconada ja començava a fer-se gran. Hi havia 500 famílies vivint-hi. Jo m'hi vaig intentar apropar molt". I destaca que un dels seus camps de batalla era "la seva integració a Catalunya, ja que tots ells acabaven d'arribar de fora". I, per fer-ho, "era molt important que coneguessin la llengua catalana".

Durant els primers sis anys, continua, "vaig fer les misses en castellà". Però hi va haver un moment que va dir prou. "De mica en mica vaig anar introduint el català fins a fer-les totes en català. Ho vaig veure necessari, perquè fessin els passos i els ajudés a fer-se i sentir-se catalans". Això, afegeix, "ha donat els seus fruits, sobretot en el camp dels joves i dels nens. Perquè a tots ells els hem catalanitzat".

De totes maneres, lamenta, no ha passat el mateix a la parròquia de Sant Pau. "Allà no es va fer aquest procés, i sempre m'han demanat les misses en castellà, i jo ho he respectat", assenyala. "Tot i així, durant uns anys vam muntar-hi un mijac on van venir molts nois de Manresa. Però de mica en mica es va anar dispersant", afegeix. A Viladordis, en canvi, "allà s'han conservat les arrels".

Sens dubte, diu, l'obra més important que ha hagut d'afrontar a Manresa ha estat la nova església de Santa Maria de la Balconada, inaugurada el 1997. "Jo llavors ja vaig demanar el trasllat, però el bisbe em va dir que, de moment, gaudís de l'església. Cosa que volia dir que anés pagant els préstecs. Ara, però, ja només falta un any de pagament, 12.000 euros". Fins al 1997, recorda que va haver de dir les misses a tots els espais possibles: "a Sant Joan de Déu, a la Clínica, en equipaments en locals comercials, en pisos de particulars...". Quan mira enrere, també recorda tots els esforços que va suposar fer els nous equipaments de la Balconada o la renovació de l'església de Sant Pau, que va perdre la teulada en un dia de tempesta. O com va tirar endavant l'arranjament del campanar de Viladordis i la compra de l'ermita. "Sempre m'han agradat els canvis. I per això no em volia jubilar a Manresa, sinó a fora", conclou.