Set segles i mig d'història d'un hospital situat al cor de Catalunya, condensats i resumits en només 149 pàgines. Aquesta ha estat la laboriosa tasca de l'historiador manresà Marc Torras, que ha escrit Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010). El llibre, presentat ahir a la tarda a la sala gòtica del mateix hospital de Sant Andreu de Manresa en un acte emmarcat en la celebració de l'aniversari, és una síntesi divulgativa sobre aquest hospital, un resum històric de l'activitat del centre al llarg dels segles. Una exposició al Casino, que es podrà visitar fins al proper dia 27, i un documental que recull la memòria viva de l'Hospital de Sant Andreu completen els actes i materials produïts per divulgar i celebrar els 750 anys d'història del centre.

La publicació, de la qual s'han editat un miler d'exemplars, es pot trobar des d'avui a totes les llibreries de Manresa i també es pot comprar directament a través de la web Zenobita Edicions, www.zenobitaedicions.com. L'obra, l'elaboració de la qual ha estat costejada exclusivament per la Fundació Sociosanitària de Manresa, val 17 euros.

Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010) analitza l'evolució del centre i parla de com, al principi, la funció dels hospitals no era curar o atendre malalts, sinó que servien de loc d'acollida als pobres i desvalguts de la ciutat. La publicació repassa com han evolucionat els centres sanitaris i com s'han convertit en institucions assistencials d'atenció mèdica cada vegada més complexos i especialitzades. També revisa les transformacions i ampliacions de l'edifici i les seves dependències al llarg dels anys; l'economia, que es concreta en l'habitual manca de diners per fer front a les enormes i constants despeses; els canvis del personal que hi ha estat vinculat i els tipus de malalts que s'hi ha atès.

La primera prova de l'existència de l'hospital manresà és una referència indirecta en un escrit notarial de l'any 1260 on es parla del centre -aleshores anomenat hospital superior- per identificar unes terres que eren objecte de donació. Per tant, cal pensar que l'hospital és anterior al 1260 -any en què ja estava en funcionament- i se suposa que podria haver estat construït durant la primera meitat del segle XIII.

L'obra desvela curiositats com que, segons indica un inventari fet l'any 1420, l'hospital manresà només disposava aleshores de 10 llits, 9 matalassos i 14 coixins, xifra que contrasta amb els 191 llits i les 58 places d'hospital de dia que actualment té la Fundació Sociosanitària de Manresa. D'aquell hospital medieval també sorprèn que el personal que se'n feia càrrec estava format només per un matrimoni que tant tenia cura del manteniment i neteja de l'edifici com de l'alimentació dels ingressats i de recaptar almoines.

L'any 1553 l'Hospital de Sant Andreu (el superior) i el de Santa Llúcia (l'inferior) es van fusionar. L'hospital de Sant Andreu va passar a ser l'únic de la ciutat i va permetre posar els fonaments per al futur creixement del centre. L'hospital començava a caminar cap a una institució cada vegada més sanitària i es va anar deixant de banda la funció de donar aixopluc i menjar als més desvalguts. De l'evolució del centre durant els darrers cent anys en destaca la gran ampliació iniciada l'any 1902; la instal·lació del primer quiròfan l'any 1908; de timbres elèctrics el 1913, de calefacció el 1915 i del primer aparell de raigs X el 1916.

El llibre també parla sobre l'economia de l'hospital, marcada sobretot pel dèficit i pels pocs ingressos ordinaris, però també de les aportacions extraordinàries (provinents de llegats i donacions) que moltes vegades ajudaven a equilibrar la balança entre les entrades i les despeses. En aquest sentit, cal destacar la creació de la galeria de benefactors, un homenatge que es feia als ciutadans que havien fet donacions importants, i que consistia a posar el seu retrat en una sala destacada de l'edifici. El llibre també dedica un apartat a les persones que durant més de 700 anys han tingut cura dels malalts, primer, els anomenats hospitalers i, després, els metges, infermeres i religioses. Un capítol tracta de l'assistència als malalts, a qui s'atenia i quines patologies predominaven; un altre, de l'església de Sant Andreu; i un altre mostra el creixement de l'hospital, que va néixer sent una casa annexa a l'església de Sant Andreu i ara ocupa l'illa entre els carrers de l'Hospital i el carrer de Remei de Dalt, i un segon edifici que s'aixeca entre el carrer del Remei de Dalt i el carrer del Remei de Baix.