"He estat molt feliç dedicant tota una vida a fer de mestra als nens de Sant Joan de Déu"

A aquesta escola es va incorporar, en aquell moment com a única mestra l'Antònia Maria, nascuda el 3 de març del 1950 a Manresa, filla d'un procurador dels tribunals del carrer Jaume I i d'una secretària dels jutjats. Va ser filla única però gens solitària, "perquè a casa sempre hi havia amics o jo era a casa d'amics". Va anar a l'Institut Catòlic de Puericultura de Ricard Oliva, "una escola que feia excursions a llegir al bosc de Sant Iscle i que tenia un orfeó infantil que dirigia Josep Maria Descarga". Després va fer tot el batxillerat a l'institut Lluís de Peguera, "des de dos cursos de preparatòria, perquè vaig entrar-hi massa petita, fins al Preuniversitari que es feia llavors". Acaba, com qui diu, de veure néixer dos néts bessons que s'afegeixen als tres que ja tenia. Jubilada, actualment presideix l'Associació Misteriosa Llum, dins la qual, com a membre de junta, va treballar activament en l'edició de sengles quaderns pedagògics sobre la Llum i la Sèquia.

Amb un pare procurador i una mare secretària de jutjat devia estar predestinada...

Suposo que al pare li hauria agradat que continués la seva professió, però els estudis per ser procurador no es podien començar abans dels 18 anys, i jo encara no els tenia. D'altra banda, com que era l'única filla, els feia cosa enviar-me a estudiar tan jove a Barcelona. Així que, en aquest interí, vaig començar a fer magisteri a les dominiques de Manresa. Vaig fer el pla nou, que consistia en dos anys de classes més un de pràctiques, i aquest sí, el vaig fer a Barcelona. Un cop acabat, vaig accedir directament, sense oposicions, i em va tocar una plaça a Callús. Però tenia un cuquet per estudiar alguna cosa més llarga i vaig demanar una excedència per estudiar Filosofia i Lletres en l'especialitat de Pedagogia, una carrera que llavors durava cinc anys, i els vaig haver de fer tots perquè gairebé no em van convalidar res.

Potser perquè magisteri no era un estudi universitari al nivell d'ara?

Potser, però el cas és que només em van convalidar les maries. Em vaig casar mentre estudiava el darrer any de carrera, i la vaig acabar embarassada. Llavors em van proposar d'anar a treballar de mestra a l'escola de nens malalts de hospital de Sant Joan de Déu, on havia fet pràctiques.

Havia de triar entre això o tornar a la plaça de Callús.

Era la disjuntiva que se'm presentava. Em tirava a la piscina? I vaig decidir que sí. I des de llavors, quan tenia 25 anys, fins a l'any passat, que em vaig jubilar als 60 anys.

Una vida.

Darrerament hi havia gent que em deia: encara estàs a l'hospital? Com si fos un retret per no haver aspirat a més. Però jo he estat molt feliç en aquesta feina. I no m'he quedat mai encallada, perquè en aquest temps le coses han canviat molt. Pensi que encara vaig veure nens amb seqüeles de pòlio. No gaire abans encara feien cures d'helioteràpia, és a dir, de prendre el sol. Quan vaig entrar el metge de nens era el doctor Selga.

Estava sola?

Els dos primers anys vaig estar-ho, i és molt dur, perquè vius situacions molt diverses i no tens cap company al costat per comentar-la. Al teu voltant hi ha metges i infermeres, no altres mestres. Et vénen nens de diferents llocs, nivells i famílies, i has d'anar trobant solucions diferents. Tens nens a l'escola i nens que has d'anar tu a l'habitació; he arribat a fer classe amb mascareta a l'habitació d'un nen amb una malaltia infecciosa.

Del 1975 al 2010 deu haver canviat molt el tipus de malaltia.

I els tractaments. Una apendicitis significava entre quinze dies i tres setmanes d'hospitalització, i ara en tres dies ja estan ventilats.

M'imagino que hi devia haver malalts de molt llarga estada.

Més abans que en la meva època. I justament per això els germans de Sant Joan de Déu havien començat a fer feines d'ensenyament, perquè hi havia nens que s'hi estaven anys. Jo ja no vaig trobar estades tan llargues, però sí alguna d'un curs i escaig.

I com ho preparava? Amb la seva escola?

Sempre! És un alumne d'una escola determinada que passa un temps a l'hospital, i has de partir d'aquest fet.

Com es fa treballar un nen adolorit i desubicat?

El primer dia et presentes a ell, en presència dels seus pares, i el convides a entrar en contacte amb la seva escola, amb un missatge, o enviant un dibuix als seus companys... Després has d'anar buscant els revolts adients a la seva situació. No es tracta de fer-li fer multiplicacions, perquè potser no s'hi centrarà, i en canvi pots proposar-li algun joc. Les tecnologies de la informació hi ajuden molt, i permeten que treballi a l'habitació. D'altra banda, participava en projectes que m'obrien horitzons; per exemple, el de Sàlix i els sentits, de Lacenet, que em facilitava un material molt adient per fer continguts curriculars d'una altra manera.

Quins trucs utilitzava?

Calia anar inventant solucions a mida de cada cas. Per exemple: demanar-los que dibuixin el microbi que els ha portat allà, i que li posin nom.

Amb una companya, van presentar un projecte de jocs interactius.

Em vam fer dos: un sobre diabetis i un altre sobre asma infantil. Era una manera de treballar amb els nanos el coneixement el seu propi problema, i de passada pot fer-ho l'escola del malalt, perquè els companys ho entenguin. Parlant dels microbis, aquests són alguns dels dibuixos...

N'hi ha un que es diu "triturador" i té forma de piranya.

Segurament perquè li rosegava la panxa.

I un que es diu "empipador" i té cara de nen enfadat.

I marcant les dents de la boca. Amb adolescents vaig provar una altra cosa molt interessant: treballar sobre fotografies preses al mateix hospital. Va començar amb un nen de 14 anys que, amb permís del seu metge, vam passejar per tot l'hospital, amb el gota a gota posat, mirant què podíem retratar. Va fotografiar una colla de senyals i rètols, i els vam treballar. Per exemple: al costat del senyal d'extintor hi va posar un termòmetre a 40º. Al símbol del penja-robes del senyal de vestidor femení s'hi van penjar vestits. Al portaobjectes d'un microscopi, un dels microbis dibuixats pels nens. La figura del quadre El crit en el lloc del llum blau d'una ambulància, com si la figura cridés l'udol de la sirena. En una porta doble amb dos ulls de bou, que insinua una cara amb dos ulls, s'hi afegeix una boca, unes pestanyes, etc. Al rètol de Radiologia s'hi repenja un esquelet. La figura que surt corrent al senyal de sortida d'emergència ara fuig d'una infermera amb una xeringa gegant...

Empatitza amb el patiment dels nanos? Pateix?

El fotut és quan acompanyes un que saps que no se'n sortirà. Llavors cau tot per terra, i fas pinya amb el personal sanitari, amb l'escola i amb els pares o avis.

Des de fora no hi pensem, que hi ha nens que moren a l'hospital. Ha hagut de venir l'Espinosa amb els polseres vermelles.

El primer cas dur que vaig viure va ser un nen que va morir de càncer, però ara l'oncologia infantil es tracta a Barcelona. En canvi, sí que hem viscut casos de malalties infeccioses o respiratòries irreversibles. A un nen d'aquests li anàvem a explicar contes a la UCI. Són nens més madurs de l'habitual, però és dur.

Ells se n'adonen, que això s'acaba, que no se'n sortiran?

En alguns casos, més com més grans, com més cap a l'adolescència. Els mestres d'hospitals hem fet cursos de pedagogia de la mort, i sobre la mort infantil. Com a detall personal, un d'aquests cursos el vaig seguir mentre jo mateixa feia quimioteràpia. I agraeixo a la meva feina que em preparés per valorar aquesta mena de situacions.

Una vivència diferent de la pròpia malaltia?

Potser amb menys por, amb més determinació.

I quines alegries li ha portat, aquesta feina?

Moltes. N'hi explico una. Un dia, fa un parell d'anys, se m'acosta pel passadís una dona amb una criatura petita als braços, i em diu: "no em coneixes?". Aquella dona que duia el seu fill en braços havia estat, trenta anys enrere, una nena hospitalitzada amb un problema als ossos, que va haver de passar per moltes operacions. I al cap de trenta anys em presentava el seu fill que, per cert, havia nascut amb la mateixa malaltia, però ara es corregeix molt fàcilment, només posant un bolquer doble.

Més casos.

Un dia em truca la mestra dels companys d'un nen que havien d'operar d'amigdales, dient que estaven tots molt espantats pel que li podia passar. Em preguntava com els podríem tranquil·litzar. La solució va ser fer-li una foto en què se'l veia bé, enviar-la a la classe i que els companys responguessin amb frases d'ànim, que li vam poder ensenyar. Es tracta de tenir les antenes posades i trobar petites coses per muntar-te la pel·lícula. El fet de jugar a metges, per exemple, és una altra opció. O fer que una nena canti una cançó, enregistrar-la amb l'ordinador i enviar-la a l'escola. Però un cas que ens va posar els cabells de punta va ser el d'un nen cec i amb un cert grau de deficiència, però en el qual els pares s'havien abocat per millorar-li la part auditiva. Per Sant Jordi es va fer una performance amb una violinista, una ballarina i un pintor, i els nens de l'escola van assistir-hi. I al final del concert aquell nen cec es va aixecar, va anar fins a l'escenari i va voler tocar, palpar, el violí, l'instrument que feia aquella música. Ens vam quedar tots...

Uff.

Deixi'm explicar-li una altra experiència interessant: el projecte Comenius, que duen a terme diferents escoles de diferents països europeus. Nosaltres vam fer un recull d'històries, del tipus "tria la teva aventura", a partir del tema d'un nen ingressat, i amb les col·laboracions de cadascun dels alumnes dels diferents hospitals europeus participants. El resultat de tot aquest muntatge es va penjar a Internet i els companys d'altres escoles van venir a Manresa. N'hi havia de Suècia, de Bèlgica, de diferents ciutats franceses, i entre altres llocs els vam portar a l'Agulla, on Ton Plans ens va fer una paella... i una actuació del seu personatge Pep Marquès. Els convidats s'ho van passar...

Devien al·lucinar.

De vegades sembla que perquè ets mestre d'hospital t'has que quedar tancat allà dintre, i no ho has de fer; has de tenir relació amb la gent de l'hospital, però també amb les escoles dels nens, amb els companys mestres tant catalans com europeus, etcètera. T'has d'obrir horitzons perquè si no estàs perdut, perquè el teu àmbit immediat és molt petit.

A banda de l'escola, ha tingut la seva corresponent vida associativa i ciutadana.

He estat vinculada a l'equip Lacenet [una associació de professionals de l'ensenyament del Bages interessats per l'ús educatiu de la telemàtica i que des del 1995 organitza projectes telemàtics per als centres escolars], amb l'Olivera, d'ajuda mútua de pacients de càncer de mama, i estic encara molt vinculada al club de literatura infantil i juvenil, amb el qual m'ho estic passant molt bé. El porta Pep Molist i ens trobem a la biblioteca del Casino. Com que és un entorn amb una majoria de mestres em trobo en el meu ambient. En Pep és un bon conductor i el treball d'intercanvi de lectures, i fins i tot de coneixement d'escriptors, és molt profitós. Com a àvia, estar al cas de la lectura infantil i juvenil és molt útil, ja que s'editen obres molt interessants i per a molts nivells. I, com vostè ja sap, sóc l'actual president de l'Associació Misteriosa Llum de Manresa.