La majoria de manresans i de bagencs majors d´edat han nascut a la Clínica Sant Josep de Manresa. Ja només aquesta dada és prou important per escriure´n un llibre. No és fins al 1995 que els parts públics s´atenen a l´Hospital General, actual Sant Joan de Déu. Si, a més a més, la comunitat religiosa que la va crear celebrava el 2011 un segle i quart de presència a Manresa. I, encara, si abans d´aquest llibre cap altre no ha rememorat la història de la institució, amb el consegüent buit documental, els motius per celebrar la iniciativa són sobrats.
El doctor Lluís Guerrero és l´autor del llibre La Clínica Sant Josep. Un compromís amb Manresa (1929-2011). Editat dins les publicacions de l´Arxiu Històric de les Ciències de la Salut del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, per fer-lo ha tingut com a fonts més de mig milió de registres d´intervencions quirúrgiques, parts i ingressos diversos i alguns dels convenis amb la Seguretat Social que s´han conservat, així com l´hemeroteca del diari Regió7. Els registres els va donar la Fundació Althaia a l´Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, alhora que li va encarregar l´edició del llibre. La feina va recaure en el doctor Guerrero, metge degà de la clínica en anys d´exercici, 36, i exemple d´erudició, compromís i professionalitat.
En 213 pàgines hi recorda, per exemple, que la primera intervenció a l´aleshores conegut com Sanatori de Sant Josep, que va obrir portes l´1 de gener del 1929, la va practicar el doctor Lience a la sagristia «a cuita-corrents»; que els 13 ingressats el primer any van passar a 150 el 1935 i a 514 el 1938; i que a dia d´avui acull unes 7.000 intervencions l´any; atén prop de 700 parts; té 14.000 estades; 46.000 consultes externes; 27.000 urgències; 57.000 sessions de rehabilitació i 500 d´Hospital de Dia. Han patrocinat l´edició de 500 exemplars Grup Soler i Agefred.
Operacions als menjadors
«No hi he estalviat informació», diu l´autor del llibre sobre la clínica, que en la consulta dels registres ha tingut l´ajuda de Carolina Álvarez, arxivera de l´Arxiu Històric de les Ciències de la Salut. Com a expert en la institució, Guerrero en destaca que per a Manresa «va suposar un avenç molt important. En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l´acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats». Aleshores, recorda, «l´únic que tenia la ciutat era l´Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s´hi podia anar per morir-se i poca cosa més». Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què «s´opera a Sant Andreu però també s´opera encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l´Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre».
Aquesta situació la capgira la construcció de la clínica. «Amb unes instal·lacions que, per al seu temps, eren el més modern que hi havia, totalment adequades a la normativa. Per a la ciutat era un canvi radical». Com la van pagar les monges?, «amb algun llegat, donacions i demanant crèdit».
La decisió de fer-la és del 1928 i, «pel que sembla, perquè tampoc no hi ha documentació al respecte, quan encarreguen les obres a Alexandre Soler i March, un dels arquitectes de més prestigi en aquell moment, el que fan es adaptar la casa que tenien per a elles i per a les seves asilades, més que no pas una construcció nova», contradient el que es creia, que era que s´havia enderrocat la seva casa i es construeix la clínica. Guerrero arriba a aquesta conclusió tenint en compte que, entre el moment que es decideix fer-la i la posada en marxa, «passen tants pocs mesos que seria impossible». A més a més, no ha trobat cap documentació d´aquesta construcció. Res de res. «Ni del que va costar, ni dels elements que van utilitzar...». Un fet que el referma en la convicció que no va ser un edifici nou.
La primera radioteràpia
El nom del pacient, el metge que el porta, el nom de l´especialitat o el problema del qual se l´ha atès. És la informació que contenen el més de mig milió de dades en els registres que guarda l´arxiu del col·legi de metges. El doctor Guerrero les ha repassat per «treure dades de metges, de mútues i quin tipus de patologia assistien. Parts, altes, ingressos». Per poder saber, per exemple, que «el 1947 el doctor Lluch fa a la clínica el primer tractament amb penicil·lina a una pacient de Sant Guim de Freixenet», i que «l´any 1954 s´hi implanten agulles de ràdium. O sigui que, quan es de-senvolupi a Althaia la fase final del nou hospital i es faci el búnquer per a radioteràpia, els seus precedents són aquests», fa notar. No són les úniques dades interessants que conté el llibre.
Amb noms i cognoms
També parla de persones amb noms i cognoms cabdals per a la institució i, de retruc, per a la ciutat. «La clínica seguia un model assistencial obert. Això vol dir que no tenia metges propis, sinó que hi anaven a treballar els que volien». Fins que apareix la Seguretat Social i li exigeix que tingui una plantilla, que crea, reduïda, però hi continuen anant molts altres metges a col·laborar. «Anaven allà i operaven, una, dues o mil vegades. Les que fossin. Entre els esporàdics hi havia grans noms de Barcelona, com Puigvert, els germans Trias i Pujol, Conill (catedràtic de Tocologia i de Ginecologia), Rodríguez Arias, Arandes, Tauré, Santiago Dexeus, Moisès Broggi, el manresà Ribas Mujal, Piulachs (catedràtic de Clínica Quirúrgica)...». Què els portava a Manresa? «O bé era un pacient que havia de ser operat i volia que ho fes una gran figura, pagant (arribaven a l´acord que arribessin); o, davant la dificultat o el que fos, el metge que el portava reclamava l´ajuda del mestre». Una característica de la clínica ben peculiar.
Un mestre que Guerrero respecta especialment és el doctor Amand Redondo. «Cap a l´any 31 és quan entra a la clínica. Primer, com a pacient, perquè l'operen d´urgència, i m´imagino que aquest fet devia marcar-lo d´alguna manera per quedar-se allà i no a l´Hospital de Sant Andreu, que és on es feia tota la cirurgia». El descriu com un personatge clau en el progrés del centre, talment com fa amb el doctor Ramon Llatjós, responsable de canviar l´hàbit imperant fins a mitjan segle passat entre les dones de parir a casa.
Al llibre esmenta centenars de noms de professionals que van exercir a la clínica. Informació mèdica valuosa, i també històrica. I fins i tot sociològica, com quan parla de la postguerra i nomena els curanderos on anaven a raure molts ciutadans: «el Mauricet de la Culla, el Sala del Pujolet i en Bisbal». L´ingrés, l´any 1952, de la nena de 12 anys Josefina Vilaseca i Alsina, que hi va arribar malferida per un mosso que en va abusar sexualment. I, un any després, l´atenció de 80 dels ferits en l´accident del cremallera de Montserrat.
En defensa de la clínica
La clínica comença a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combina des d´aquell moment l´assistència privada, la de mútues i la de caritat cristiana, ja que la beneficiència pública estava consignada aleshores a l´Hospital de Sant Andreu. Els anys 60, amb la instauració de la Seguretat Social, amplia l´assistència a l´àmbit públic i, a partir del 1995, «només fa assistència privada i mutual». Aquest any marca l´inici, segons Guerrero, de la pitjor època del centre, fins al 2005. «Com que l´objectiu general és la medicina pública [és la convulsa fase de la fusió hospitalària a Manresa], es negligeix totalment gestionar la Clínica Sant Josep. I aquí es fa una travessia del desert en què es pot dir que funciona gràcies a la demanda dels ciutadans i a l´oferta dels professionals, i llestos».
La seva defensa de la institució és contundent. Fa notar, per exemple, que si bé el projecte final és que tot el que és públic vagi a Sant Joan de Déu, «la medicina pública disposa de molts espais de la clínica per manca en altres llocs. Per exemple, encara hi tenim oftalmologia». Per altra banda, «els beneficis que genera la clínica com a projecte privat van a compensar els dèficits que té el sector públic d´Althaia». Per tant, remarca, «la Clínica Sant Josep no cal veure-la com un centre privat on només van els rics –hi ha una quantitat molt important de treballadors d´empreses, de fàbriques i de funcionaris–, sinó que està exercint una funció social. Està passant recursos al sector públic i atenent gent que, si no, gravaria el sector públic amb la seva despesa i, a més a més, dóna una oferta més àmplia a la societat permetent una llibertat d´opció pròpia del que pretén ser una capital de vegueria». Per a ell, «des del primer moment fins a l´últim és un centre absolutament social, i un reflex del que estava passant i passa a la societat manresana i a la comarca».
