"Gairebé no vaig dormir perquè no hi havia espai a la pastera. Érem 85. Dues persones hi van morir. Vaig tancar els ulls durant una hora i mitja en els 11 dies que vam navegar". Abdoulaye Mbaye té 35 anys i en fa vuit que es va establir a Manresa. Al 2006 va pujar amb el seu germà sobre una pastera per trobar un futur millor. Però la recerca d'un destí pròsper anava precedida d'una dura prova de supervivència. A Manresa hi ha residents que mostren el rostre humà de la tragèdia de la immigració i recorden que darrere les xifres hi ha històries humanes en què la por i el patiment per fugir de la misèria i els conflictes és una realitat del nostre temps.

Abdolulaye Mbaye sap que va tenir sort quan sent notícies com la de fa una setmana, en què més de 700 persones van morir en un naufragi a prop de la costa de Líbia. En aquests moments ell recorda les dures vivències a alta mar. "Durant la travessia, el meu germà estava molt malament i vomitava sang. Jo gairebé no menjava per alimentar-lo. Va ser molt dur", explica amb veu a estones tallada. La pastera va sortir del sud del Senegal i va aguantar l'onatge de l'Atlàntic durant onze dies abans d'arribar a Santa Cruz de Tenerife.

Fa uns deu anys, molts dels immigrants d'aquesta part d'Àfrica s'aventuraven a fer aquesta ruta. El recorregut que segueixen les persones amb la finalitat d'arribar a Europa va variant depenent d'on se centri el focus de la vigilància per apaivagar -sense èxit- l'onada d'immigrants subsaharians que naveguen en un viatge en què arrisquen la vida.

Un cop van arribar a les illes Canàries, van ingressar en el Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI). «Allà hi vam estar dues setmanes. Però és que cada dia hi anava entrant persones i no hi cabíem», explica a Regió7. Cada setmana anaven deixant marxar grups d’immigrants. «Teníem uns tiets a Manresa amb els quals vam contactari i així vam arribar».

Aquest senegalès de 35 anys té clar que per frenar la immigració «cal que l’ajut al Tercer Món repercuteixi directament en la població, sense que passi per les mans dels governs». Va patir massa per poder arribar a Europa. Per aquest motiu assegura que «no consella a ningú iniciar un viatge similar». Ara no té feina i sentencia que «ara aquí la vida també és complicada laboralment». Durant aquest anys ha fet tota mena de treballs.

Oumar Camara també és del Senegal i, com Mbaye, va arribar a l’Estat espanyol amb pastera. Va ser el 2006 i es va acabar establint a Manresa. Explica que es va estar 8 dies a alta mar juntament amb 72 persones més. «És dur, molt dur», recorda amb insistència. «El Senegal és molt lluny i hi havia unes onades molt grans». Evoca que a vegades intentava dormir, però que sovint el fort batec del cor l’hi impedia. Es dedica bàsicament a la recol·lecció de fruita i ha treballat a Lleida, Almeria i Jaén.