"Fa 50 anys tot era molt fosc. No és com ara, que fem aquí unes grans festes. Tenir una discapacitat llavors era un tema tabú. Tot era en blanc i negre, i ara les coses tenen color. El meu germà tenia una epilèpsia molt severa". Ho explica Ceci Estrada, que ha convertit Ampans en el seu projecte de vida. El seu germà hi va haver d'anar per la seva malaltia de ben petit, fa prop de 50 anys. Aquí va començar el seu vincle amb l'entitat. Més tard hi va fer pràctiques i ara és mestra a l'escola Jeroni de Moragas. Històries com la seva són les que donaven sentit a la commemoració dels 50 anys de vida d'Ampans. Unes 2.500 persones es van aplegar al llarg del matí a la casa de Comabella per participar en els actes festius.
"El fet de tenir un germà disminuït, el vivia com una cosa molt trista. No podia jugar gaire amb ell. Ara és diferent, perquè les famílies ho viuen d'una altra manera", opina Estrada. La societat ha evolucionat i viu el fet de tenir un membre familiar amb una discapacitat d'una manera molt diferent. No és tan tabú. I al Bages, la tasca de la fundació per a la integració a la societat de les persones amb discapacitat ha tingut un paper destacat. "Ampans ho és tot per a mi perquè és el meu lloc de treball i hi ha el meu germà. És casa meva. Hem fet moltes coses per a Ampans, i Ampans ha fet moltes coses per a nosaltres", reflexiona.
