Gabriel Almanza arriba a la comissaria de Manresa amb una cadira plegable i una carpeta amb tota la documentació necessària per renovar la targeta d’identitat d’estranger. És dimecres i passen tres minuts de les 2 de la matinada.

-Perdoneu, qui és l’últim?

Una trentena de persones esperen en fila davant l’edifici, que no obrirà fins a les 9 del matí. Alguns dormen a terra. D’altres fan petar la xerrada en petits grups. Un fa un gest a Almanza i assenyala un marroquí que dorm al principi de la cua. Ell li donarà la tanda.

Després de rumiar-ho uns segons, Almanza el desperta. Encara amb la son a les orelles, Saïd Oulmakhzen regira la seva maleta i treu un feix de post-it. A cada paperet hi ha anotat un número. Oulmakhzen li atansa un. És el 57. Almanza deixa anar un renec, però sap que no hi pot fer res. Se’n va al final de la cua, desplega la cadira i s’asseu. Comença l’espera.

Almanza és argentí. Té 19 anys, i ja en fa deu que viu a Catalunya. El tràmit que ha de fer és senzill: passar el dit per renovar la targeta. Però l’espera serà llarga i té molta gent al davant. No les té totes.

-És el primer dia que véns?

-Vaig venir ahir a 2/4 de 7 del matí i ja estava ple.

-Sempre ha estat així?

-Fa dos mesos hi havia gent, però no era tan exagerat. Aleshores vaig arribar a les 4 de la matinada i era el segon de la fila. Ara vinc a les 2 i sóc el número 57.

Un dia esperant

Oulmakhzen està desvetllat. És el que té ser el primer. Cada vegada que arriba algú nou el desperten per demanar la tanda.

-Això ho organitzem nosaltres. No té res a veure amb la policia.

-Per què ho feu?

-Així cadascú té el seu torn.

-I no teniu problemes?

-A vegades ve gent sense número.

Oulmakhzen jau sobre una flassada que ha dut el noi que dorm al seu costat, l’Ahmed. Ell només porta una ampolla d’aigua, una bossa amb restes del dinar i un telèfon mòbil sense bateria.

-Quan fa que ets a la cua?

-Ahir vaig venir a les 8 del matí pensant que no hi hauria tanta gent. Però hi havia un centenar de persones. Un em va dir que tenia el número 91, i que ja no en donaven més.

-Què vas fer?

-Vaig esperar a la cua, després vaig anar a menjar i a les 3 de la tarda tornava a ser aquí.

-Hi havia algú?

-Era el primer. Més tard va arribar més gent. Quan ja érem quatre o cinc un company va anar a comprar els paperets i vam començar a donar tanda.

La resta és història. Oulmakhzen viu a Sant Joan de Vilatorrada. Fa 9 anys que va arribar a l’estat espa- nyol. Diu que va pagar 400€ per venir en pastera. Recorda que va ser una experiència dura. «Si tens sort, passes, si no...», i fa un xiulet que no necessita més explicacions. Oulmakhzen va venir en bus fins a Barcelona, i d’aleshores ençà ha voltat pel país, de ciutat en ciutat, anant allà on creia que podria trobar feina.

Els permisos d’Oulmakhzen van caducar el 9 d’abril. Ell va sol·licitar-ne la renovació al març, però no va rebre la resposta fins al 29 de juliol. Dilluns passat va rebre la carta que ha de presentar per tramitar la renovació. Té un mes per fer-ho.

La petita Manal

Passen les hores i arriba més gent. La majoria són marroquins, però també hi ha africans subsaharians i hispanoamericans. L’única cosa que tenen en comú és haver nascut fora de l’estat espanyol i voler renovar els documents que els permeten se-guir treballant i vivint aquí. També hi ha un català que prefereix no dir el nom «per evitar problemes», i que fa cua pel seu marit, que és cubà. Tot són homes. Però hi ha una excepció.

Al principi de la fila, just al costat d’Oulmakhzen, una nena d’aspecte angelical dorm embolicada amb una manta. Té sis anys i es diu Manal. El seu pare, Mbarik Kadi, explica que són d’Artés, que són des de les 7 del vespre fent cua i que han de recollir la targeta de la seva filla.

Manal és la gran de quatre germans. El més petit té cinc mesos, i la mare s’ha quedat a casa cuidant-lo perquè no el pot deixar sol. És per això que Manal ha de passar la nit dormint al ras, diu Kadi. La seva mare no podia portar-la al matí, i si ell anava a Artés a recollir-la perdien el torn.

«Anem a casa i ens matem»

Al principi de la cua, un noi subsaharià comença a fer enrenou. És alt i prim, du una gorra i té la veu ronca. La gent comenta que va begut.

-Qui és el número 24?

Oulmakhzen no sap de qui li parla. Recorda que el noi de la gorra ha vingut al vespre i que a ell li ha donat el 25, però ignora qui és l’anterior. Li diu que torni a les 8 del matí, quan aparegui tota la gent amb número. Però hi ha qui no ho veu bé.

-I els que hem estat tota la nit desperts què?

Uns metres més enllà, un noi pakistanès es queixa. Es diu Mohamed Shaki, i ja és la tercera nit que passa davant la comissaria. Viu a Bagà, a més d’una hora de viatge. Treballa en un forn de pa i plega a les 2 de la matinada. Quan acaba, es dutxa i agafa el cotxe. Però arriba massa tard. Ahir era el número 63. Avui és el 64.

-Jo puc callar un dia, dos, però el tercer ja no m’aguanto. Aquí som quatre, on són les 64 persones que tinc al davant?

Un home hispanoamericà comenta que hi ha gent que passa la nit a casa, i que també hi ha qui aparca davant la comissaria i dorm al cotxe. Però Shaki continua sense estar-hi d’acord.

-Doncs que dormin a terra.

El noi de la gorra ha deixat de discutir amb Oulmakhzen. Ara es dedica a increpar un home menut, també subsaharià, que s’asseu a la cantonada. Fa cara d’espant.

-Vols problemes, tu?

-No, no, no vull res.

-Doncs aixeca't.

-No, no...

-Aixeca't.

Tothom es mira l'escena, però ningú no fa res per aturar-lo.

-No miris aquesta gent. Tu amb mi no t’hi fiques.

-No, jo no vull res...

-No tens collons, oi?

-Ho sento, ho sento...

-Tu vols problemes? Doncs anem a casa, tu i jo, i ens matem.

-No, no, no...

Algú truca a la policia. Quan arriba el cotxe patrulla, al cap d’una estona, els dos seuen en un graó a l’altra banda del carrer. El noi de la gorra està més calmat, però no deixa que l’altre marxi. S’acosten dos policies.

-Hi ha algun problema?

Parlen i demanen al noi de la gorra que els ensenyi la documentació. Arriben més cossos policials, i també Mossos d’Esquadra, però ja no hi haurà més embolics. Torna la calma.

L’home menut aprofita per escapolir-se sense dir res i torna a asseure’s al mateix lloc. Tremolant, desbloqueja el mòbil. A la pantalla apareix la imatge d’un nadó. La mira i torna a guardar el mòbil. Són les 5 de la matinada. Encara falten quatre hores perquè obri la comissaria.