Van tenir una segona oportunitat. Jordi Cabau i Raquel Pérez s’havien quedat sense feina a final del 2013 i vivien a la residència de la Fundació Rosa Oriol perquè la precària situació que travessaven no els permetia tenir una llar. Van tenir el seu fill, l’Asier, a la residència. Un empresari els va cedir un forn de pa del carrer de Sant Andreu després de conèixer la situació de la parella a través d’aquest diari. Aviat farà un any van començar a regentar la coneguda granja El Suís de Manresa, al carrer de Sobrerroca. «No és gens fàcil, però tenim un fill i això ens obliga a esforçar-nos cada dia», explica Cabau.
Tenen clar que la prosperitat es construeix amb l’esforç diari, que es teixeix de mica en mica. «Encara tardarem temps a recuperar-nos del tot, però no podíem estar sense fer res. La feina no et cau del cel. Ho faig pel nen. Li vull ensenyar tot el que estem construint», explica amb emoció la mare, de 33 anys. L’Asier, el fill, és un dels motors per tirar endavant i el que els ha despertat més que mai l’esperit emprenedor. Ara veuen el futur amb més o menys optimisme. «Depenem de n0saltres, de si ens en sortim regentant el Suís», afegeix Cabau, de 48 anys.
Han d’acabar de sortir del forat en el qual estaven immersos, però veuen cada cop més clarament la llum al final del túnel. «Encara vivim a la Fundació Rosa Oriol, però estem buscant un pis i creiem que aviat serà possible el trasllat. Una casa i un cotxe, el que em falta per ser feliç», afirma Pérez afegint una mica d’humor a aquesta història de superació.
Al febrer de l’any passat els van oferir regentar el conegut bar del barri antic i durant un temps portaven la fleca que els va caure regalada, i que van rebatejar com a forn de pa Santa Clara, i la granja. «Al final vam preferir concentrar tots els nostres esforços a El Suís perquè vam considerar que havíem de portar només un negoci correctament, més que dos i malament», explica la noia. Ella ja havia treballat en el sector de la restauració, però ell només havia trepitjat un bar com a client. «Venia del negoci del ferro i primer em vaig reciclar en la rutina d’un forn de pa i ara en el ritme intens d’un bar», emfatitza.
L’orgull de portar un negoci
Un negoci que no els deixa temps per descansar, el cost del lloguer, factures, la preparació dels esmorzars, l’elaboració dels dinars... «Costa molt tirar endavant, però amb aquest estil de vida em sento capacitada. Hi ha dies que em vull donar cops de cap contra la paret, però per a nosaltres és una obligació no defallir i continuar endavant».
L’Asier té dos anys «i és molt gran». Sent petit com és, comença a ajudar els pares a traginar algunes tasses i plats. També parlen del negoci amb devoció. «Continuem fent la xocolata tal com s’ha fet sempre a El Suís, que tots els manresans coneixen perquè és una granja que té mig segle d’història i la xocolata que hi elaborem, amb recepta secreta, continua satisfent les delícies dels paladars exigents dels nostres clients». Quan van obrir el forn de pa, una de les premisses era oferir productes a baix preu, sense deixar de banda la qualitat, «per ajudar el veïnat de la zona, que també està necessitat». A la granja hi han traslladat la mateixa filosofia i promocionen els seus esmorzars per dos euros. «Pel que fa a la xocolata, la nostra especialitat, el got gran surt a 3 euros i i el suís gran a 3,5 euros. I cal destacar que tot és de bona qualitat», explicita.
No consideren haver fet cap proesa, sinó simplement intentar avançar tot partint d’una situació molt delicada. «El secret és posar-hi ganes, i hi ha moments que no queda cap més opció que aquesta», assegura. Quan la sort els va brindar l’oportunitat d’obrir el forn va ser un «alenada d’aire fresc» perquè van començar a mirar el futur amb perspectiva. I és que quan els dos es van quedar a l’atur sentien que se’ls havia «tancat totes les portes».
Cabau i Pérez recorden que, vivint a la Fundació Rosa Oriol amb l’Asier acabat de néixer, tot de mitjans de comunicació d’abast català i estatal es van interessar per la seva història, un cop va sortir publicada a Regió7. «Vam anar fins i tot al programa de Jordi González, a Telecinco. Ens van fer esperar fins a les 2 de la matinada per sortir al final molt poca estona. Va ser una mica caòtic», expliquen. La pregunta que els feien tots els periodistes era qui s’amagava darrere l’actuació generosa de cedir el forn per posar en marxa el negoci, però el propietari sempre s’ha volgut mantenir en l’anonimat.
