Alexis Serra (Manresa, 2 d´agost del 1975) és el cap de gabinet de Neus Munté. Quan vivia a Tenerife, Munté li va trucar per oferir-li la feina amb ella com a consellera de Benestar Social i Família. A la nova legislatura (abans-d´ahir va sortir publicat el seu nomenament al DOGC) continua, ara amb Munté com a consellera de Presidència i portaveu del govern, tasca que ja va assumir en una part del mandat anterior. La defineix com a «treballadora, accessible, humana, normal, propera i amb unes clares conviccions nacionals i socials». Pare de l´Aniel, de tres anys, i de la Dúnia, que en farà un l´abril, Serra es considera un privilegiat per poder observar des de les primeres files el que està vivint el país.
Què fa un cap de gabinet?
En facilitar les coses a la consellera. La majoria de caps de gabinet tenen unes tasques similars, però cada cap es fa a si mateix i, sobretot, es fa en funció de com és la persona que lidera el departament. És una figura que necessita plena confiança en el conseller o consellera, o en el president, que també té un cap de gabinet, perquè posa en les seves mans moltes coses que s´han de gestionar.
Citi algunes tasques?
La coordinació de les agendes, de la part de premsa i de les relacions amb el món social, institucional, i amb el Parlament i el síndic, és la part que està sota la meva direcció i, després, hi ha encàrrecs a l´hora de preparar reunions, documentació i, en alguns casos, anar a reunions en nom d´ella.
Hi parla cada dia?
Hi ha multitud de formes de comunicar-nos. A través de reunions, cara a cara, ella i jo i compartides amb gent de l´equip i del departament de Presidència. I hi ha el telèfon i el WhatsApp. La comunicació és constant.
Amb Munté com a consellera de Benestar Social i Família, quina és la situació més complicada que els va tocar viure?
Probablement l´episodi de Castelldans. Aquell home que va tenir joves acollits durant molt temps. Ens va afectar fins i tot des del punt de vista emocional i humà. Recordo una roda de premsa en què el primer que va fer la consellera va ser demanar perdó perquè, quan ets un responsable públic i dónes la cara, malgrat ser coses que van tenir lloc en el passat i que hi havia altres governs, era igual. Era el moment de demanar perdó. Crec que va saber estar a l´alçada.
I el més gratificant?
Davant les dificultats de la crisi, que ha comportat que com a departament tinguem una constricció pressupostària i que, per tant, no haguem pogut fer tot el que volíem, la part bona que m´enduc és la seva capacitat d´interlocució amb el Tercer Sector, i com la percepció ha estat molt positiva per la seva capacitat d´entomar els temes, de mirar de trobar solucions imaginatives i de dialogar.
Malgrat tot, no s´ha escapat de rebre crítiques d´entitats com la PAHC, i avui [ahir per al lector], del Tercer Sector per la gestió del fons de pobresa energètica.
Aquesta capacitat d´interlocució que deia, que el sector ens ha reconegut, no treu que hagin tingut unes posicions crítiques amb el govern. Legítimament, han de poder reclamar molt més perquè, malament aniríem si el Tercer Sector, que és el que viu directament el que passa, ens aplaudís.
Munté va sonar com a relleu de Mas. En algun moment va veure-la presidenta, realment?
Jo d´això l´únic que et puc dir és que m´emporto el fet que és una persona absolutament compromesa amb el President Mas i, ara, amb el President Puigdemont, i que, en tot cas, si se´n va parlar tant ho vull interpretar com que és una persona amb una gran capacitat de treball. Ho deixo en l´esfera privada d´uns tres mesos que han estat molt intensos.
Li ha sabut greu que Mas hagi hagut de fer un pas al costat?
Personalment m´ha sabut greu en el sentit que ha ajudat molt a fer entendre al conjunt del país aquest independentisme transversal que és essencial que continuï existint.
Els tres mesos fins a tenir govern, dels quals potser en faran un dia una sèrie o un film, s´han viscut a dins igual que a fora?
El que hi ha hagut és una determinació de Junts pel Sí d´entomar el repte del que eren el 48,5 % de votants, si sumem la CUP i JxS, que això anés endavant. Probablement el que hi ha hagut és un xoc de cultures polítiques.
Va perillar tant com semblava?
I tant! Més d´un moment. Però hi va haver la determinació de fer moltes reunions a partir de l´organització de les quatre àrees. No va ser fàcil i es va fer mota feina. El pla de xoc social, en el fons, no deixar de ser fruit d´aquestes reunions i de l´empatia d´uns i, vull entendre, que dels altres per veure què era possible fer. Una altra cosa són les connexions amb les assemblees de la CUP i si deien que sí i que no. Això potser serà per fer-ne un llibre o una novel·la.
S´ha tancat la ferida de no ser l´alcaldable per a CiU a Manresa quan semblava el més lògic?
Sí. Tancada, i de fa temps. Primer, perquè conec mot bé les dinàmiques dels partits. En el moment que marxo a Tenerife deixo tots els càrrecs que tinc i passo a ser un militant de base, i és el que sóc. El que passa és que faig molta política perquè on sóc se´n fa molta.
S´ha plantejat tornar-hi?
Ara mateix no m´ho plantejo. Però penso que a la vida sempre és bo dir ´mai no diguis mai´ perquè no saps mai què pot passar.
Com ha viscut la separació entre Convergència i Unió?
És una altra de les lògiques d´aquest procés polític. Molts partits han viscut separacions, fins i tot aprimaments. Al final, Convergència ha estat capaç d´entendre que negociar petites quotes d´autogovern i veure que a l´altra banda de la taula hi havia un menyspreu i un atac utilitzant tribunals que teòricament haurien d´estar sota una absoluta neutralitat. Que davant d´això només et queda la independència o el dret a decidir. Unió s´ha quedat en aquell moment i la resposta és que ha quedat fora del Parlament, del Congrés dels Diputats i que, avui per avui, té una vida residual.
A Manresa s´ha format un govern bipartit CDC-ERC, que fa anys era impensable.
Fa uns anys hauria estat impensable un govern entre CDC i ERC a la Generalitat, i a Manresa, i probablement per motius similars. Sempre vam dir que Manresa va ser un dels bressols del tripartit. Primer, es va fer amb l´alcalde Valls i, després, es va fer a la Generalitat amb Maragall. Per tant, aquells anys, pensar que Convergència i Esquerra poguessin fer un camí plegats es feia difícil. El moment polític, el que està passant a Catalunya com a país, crec que ho ha facilitat tot. Jo ho veig amb naturalitat.
Amb quina paraula descriuria els divuit mesos de legislatura que queden al davant.
De trepidants en el millor dels sentits, però no exempts de problemes que puguin venir de Madrid. I, personalment, amb l´orgull de poder-ne ser partícip. La voluntat és continuar fent història.
