L'Erine farà 12 anys l´abril. La seva germana Izel en va fer 8 el gener. L´Erine és molt bona estudiant, és responsable, endreçada, està contenta, centrada i tranquil·la. La seva mare, Esther González, també. Segurament ho està per primer cop després de molts anys. Viuen al centre d´Eivissa, on es van traslladar des de Manresa, d´on són, farà un any i mig.
Darrere seu queda la ferotge i duríssima lluita d´una mare per salvar la seva filla, afectada per una leucèmia mielomonocítica crònica juvenil, que li van diagnosticar quan tenia un any i mig i que amenaçava la seva vida. Combatre-la passava per tenir un fill compatible amb ella que li pogués fer de donant, si bé no era cap garantia. Les possibilitats de supervivència eren justes. Els entrebancs burocràtics, i unes lleis que avancen a un ritme molt més lent del que ho fa la ciència, van portar els pares de l´Erine a espavilar-se per tenir per la via privada, mitjançant un tractament de reproducció assistida en una clínica de Brussel·les, el fill que podia guarir la seva filla. Es va fer tot el procediment, va néixer la Izel, es va fer el trasplantament de cèl·lules mare del cordó umbilical i, a hores d´ara, l´Erine, la seva germana i la seva mare, que es va casar amb la parella amb qui ha refet la vida, tenen, per fi, una existència sense alts i baixos.
L´Erine s´ha de fer cada any una analítica de la medul·la i una revisió de les hormones per comprovar que tot marxa bé. La seva mare assegura que «està superbé» i que no es posa mai malalta. Quan era petita qualsevol afecció, ni que fos un lleu constipat, la feia posar en guàrdia perquè podia ser el desencadenant de quelcom molt més greu. Sovint, era sinònim de córrer a l´hospital i ingressar-la. Regió7 es va encarregar d´assenyalar amb el dit la seva història, fins que va esdevenir mediàtica; va generar un llibre, el projecte d´una minisèrie que finalment no es va arribar a rodar per manca de pressupost, i un allau de solidaritat amb la família que els va permetre fer front a les despeses del tractament i fins i tot ajudar altres famílies amb casos similars al seu.
«Una neteja mental»
L´Esther insisteix que l´alimentació té molt a veure amb el benestar de la seva filla i que, així com fa uns anys tenia dubtes, ara té la convicció que l´Erine se´n sortirà. «Abans tenia por, ara sé que no passarà». Explica que el canvi de Manresa a Eivissa, on ja van viure durant un any estant ella embarassada de la Izel, el va fer perquè, superat el trasplantament i els dos anys de més risc de recaiguda, i recuperada la normalitat, no estava bé. Tenia una feina fixa, una casa gran de propietat, però no estava bé. Necessitava «un canvi radical», una «neteja mental», començar de zero. «Aquí no hi fa fred, no hi gela mai, no has d´anar tot el dia amb el cotxe amunt i avall ni pagar peatges, la gent és oberta, agradable i no hi ha classismes, tothom fa la seva sense estar pendent dels altres». Hi ha el mar i la pau i calma que necessitaven per refer-se d´uns anys de vertigen. Explicant la seva història i anant allà on la cridaven per denunciar una situació que clamava al cel però que, no obstant això, la va convertir en diana dels dards enverinats dels més reaccionaris, els que no acceptaven la seva decisió de tenir una filla a la carta, ni que fos per salvar la vida d´una altra filla.
Explica que fa tres anys que no mira la televisió ni llegeix la premsa. «No vull saber res perquè estic molt sensibilitzada amb tot i ploro de seguida; m´indignaria i no hi puc fer res, així és que... em dedico a mi i procuro que la resta no m´afecti. El que havia de fer ja ho vaig fer, que és estar en guerra quan em toquen la meva filla». Admet que la seva lluita la va deixar tocada, exhausta. Tot acaba sortint i fer aquest canvi l´ha ajudat a fer net. Ara és propietària amb el seu marit de dues botigues de sabates, La Boutique del Tacón, una a Eivissa i una altra a Mallorca, i procura no mirar gaire enrere.
No sempre ho aconsegueix. Explica que la seva filla li fa preguntes de quan era petita. «Quan parles amb ella sembla més gran del que és». La Izel també li fa preguntes com, per exemple, per què va néixer ella i no l´altre òvul que va progressar en el tractament de reproducció assistida. Diu que té molt caràcter i que li diu que si la seva germana es tornés a posar malalta, «ni parlar-ne d´entrar a un hospital». Però sap que, arribat el cas, faria tot el que podria per l´Erine, que «adora la seva germana petita i es preocupa molt per ella». Sens dubte, la seva relació és especial, i ho ha de ser per força. La Izel li va salvar la vida només néixer.
Vuit anys del tractament
L´Esther té una teoria sobre la malaltia de la seva filla. Creu que hi va tenir molt a veure que quan va néixer ella no estava bé. «Jo sóc el pilar i si jo estic bé la gent del meu costat està bé». Ara ho pot afirmar. El proper 18 de març farà vuit anys que Erine Cabrera González va rebre cèl·lules mare de la seva germana per guarir-la de la malaltia que patia. Abans, va haver de fer un tractament de quimioteràpia per anul·lar del tot la medul·la òssia malalta, eliminar les cèl·lules malignes i permetre que empeltessin les sanes de la seva germana. L'Erine tenia quatre anys. La Izel, només dos mesos. La ciència i, sobretot, el coratge de la seva mare, ho havien fet possible.
