La primera de les taules rodones de la jornada va abordar la qüestió de «L´impacte del conflicte». Es tractava de determinar per quins camins es va arribar a la independència en els casos de Sudan del Sud, Lituània i Eslovènia, i trobar punts en comú per elaborar una narració general sobre els processos de secessió. Entre els ponents es va estendre la idea que el reconeixement internacional arriba quan la independència ja és un fet.

El periodista Iu Forn va relatar la seva experiència com a guionista del programa de TV3 Afers exteriors, que l´ha permès conèixer de prop realitats com la de Sudan del Sud, que va assolir la independència després d´un referèndum convocat el 2011. Amb tot, va dir Forn, en aquest país a la ruïna no hi ha cap sentiment de pertinença a una realitat nacional. Els habitants del país sobreviuen diàriament amb les tones de menjar que hi aboquen literalment des d´helicòpters tercers països. Ara bé, és un país amb petroli, molt llaminer per als interessos d´expansió africana de la Xina. «Sudan del Sud no té cap futur per molt que els EUA i la UE hi aboquin diners», va concloure Forn.

La periodista lituana Kristina Nastopkaité va recordar el procés llampec amb què el seu país va obtenir la independència, el 1991. «Va ser un moment d´ara o mai», va afirmar. Lituània, a diferència de les altres dues repúbliques bàltiques, no tenia una potent minoria russa al seu interior, i fins i tot els russos de Lituània «veien que la crisi era inacceptable». «Hi havia por i valentia, la idea era que els soviètics no passarien. Eren tancs contra cançons», va explicar sobre el breu conflicte armat que va provocar catorze morts.

Goran Brezigar va insistir en el relat ja explicat durant la seva intervenció d´obertura de la jornada, i va afegir el record de la intensa activitat diplomàtica del govern eslovè aban del seu ple reconeixement internacional. «Tots els països diuen que no al reconeixement d´un nou estat fins que no hi ha un nou estat», va afirmar. Brezigar va explicar que el procés de naixement de l´Eslovènia actual va veure´s afavorit pels interessos d´Alemanya d´obrir-se a l´Adriàtic, un objectiu que ja havia provat d´assolir durant la Primera Guerra Mundial.

Per la seva banda, el politòleg manresà Anjo Valentí, excoordinador de l´oficina parlamentària europea del PSC, va insistir a diferenciar els processos d´independència d´aquells països procedents d´un estat no democràtic d´aquells que es proposen en estats democràtics. En els primers, la UE és més procliu a reconèixer els nous estats. «Els altres són més difícils d´entomar, però no impossibles», va reblar.

Per a Anjo Valentí, «els catalans arribem quaranta anys tard» al procés d´independència, ja que, va defensar, si aquest anhel s´hagués materialitzat, ni que hagués estat amb menys força popular, abans del 1978, «tot hauria estat molt més fàcil». «Per vetllar per la seva integritat territorial Espanya no és una raresa. Això és un estàndard internacional», va dir Anjo Valentí, que va afirmar que els únics països que reconeixen en les seves constitucions democràtiques el dret a l´autodeterminació són «Etiòpia i les illes de Saint Christopher i Nevis».