Si a sant Ignasi de Loiola se'l coneix com a sant Ignasi Malalt, no és en va, i la seva estada a Manresa va ser el punt culminant del seu patiment, però també del seu retrobament, amb una delicada salut que contrastava amb una gran fortalesa mental. A Manresa hi va consolidar la seva espiritualitat, i això converteix la capital del Bages "en la ciutat ignasiana per excel·lència".

És una de les conclusions a què arriba el Doctor Armand Rotllan, un manresà historiador de la medicina, i autor del llibre 'Sant Ignasi Malalt. Anàlisi de les malalties de sant Ignasi de Loiola' (Zenobita, 2016), que acaba de presentar a Manresa. Hi recull el resultat de gairebé dos anys d'estudi de la vida de sant Ignasi des d'un punt de vista mèdic: les malalties que va tenir, i la manera com van influir en la seva espiritualitat, especialment durant la seva estada curta però intensa a Manresa, on va estar a les portes de la mort.

Hi va arribar "molt feble i debilitat", als 31 anys, el març del 1522, i en va marxar al cap d'onze mesos amb un estat de salut "encara pitjor", però no va morir fins als 65 anys a Roma. I és que "la malaltia mai no el va aturar, la va acceptar sense revelar-s'hi, i això el va fer fort", segons Rotllan, i Manresa va ser clau en aquesta resistència, tenint en compte que hi va tenir els pitjors mals de la seva vida.

La documentació descriu sant Ignasi com un home d'1,60 metres, no gaire corpulent, ros i una mica calb. Era militar, però una ferida mal curada a la cama que es va fer a Pamplona va ser el punt d'inflexió cap a un canvi radical de vida que el convertiria en sant. Una bala li va fracturar la tíbia dreta i el múscul de la cama esquerra, i ja mai més no se'n va recuperar. El van sotmetre a tres operacions, sense anestèsia, que no hi van posar solució, "i li van acabar serrant una part de l'os sortint", que li va provocar una dissimetria per a tota la vida. L'any de rehabilitació a la seva terra natal li va servir per iniciar el camí cap a una renovació espiritual, i el llarg pelegrinatge a peu, descalç, i amb la cama ferida, fins a Jerusalem, i que el març del 1522 el va portar a Montserrat i a Manresa.

Una bona acollida

L'estada a Montserrat va ser de pocs dies, i anant cap a Manresa es va trobar quatre vídues de bona classe, "que es van convertir en les seves protectores", les Íñigues, "que ja el veien com un sant, i que el van acollir, el van allotjar, i el van ajudar durant tota la seva estada a la ciutat.

Rotllan explica que, gràcies a les Íñigues, sant Ignasi, que havia arribat coix i amb un problema vascular al peu, es va sentir reconfortat "en una ciutat tancada, d'uns 2.400 habitants, després d'haver-se reduït la població a la meitat per una pesta, amb molta vida al carrer", i on les males llengües abundaven. Malgrat aquest confort, i encara debilitat pel viatge, el juliol d'aquell any "va caure defallit, estès a terra i enfebrat" al Santuari de la Salut de Viladordis, "molt probablement per una febre tifoide".

Aquest primer episodi de malalties hauria estat un punt d'inflexió "entre una etapa inicial de cerca de l'espiritualitat cap a una de més tempestuosa", segons Rotllan. I és que el tifus va deixar sant Ignasi molt minvat i amb seqüeles "en una època en què no hi havia antibiòtics", i això hauria desencadenat "en un sentiment de turment i culpabilitat de pensar que no es confessava prou bé". Si ja menjava poc, "perquè ho donava als pobres", va començar una etapa de dejunis "pensant que es depuraria i arribaria al perdó", però ignorant que seria un nou cop per al seu delicat estat de salut.

En l'etapa tempestuosa, "mal vestit, i amb hores de dejuni només amb pa i aigua, va abandonar definitivament el vessant material i es va cenyir només a l'espiritual", i va evolucionar cap a la darrera etapa, que Rotllan identifica en sant Ignasi a Manresa: "la mística i d'il·luminació". És cap al final de la seva estada a la ciutat, "quan va veure clarament que el que havia de fer és fundar una companyia per servir Jesús i fer els exercicis espirituals".

Tot plegat, es va donar en un context de defalliment i debilitat física provocada "per l'anèmia, menjar poc", i es va complicar amb una pneumònia, i amb un problema digestiu, derivat de la falta d'aliment: "davant de dejunis molt seguits, la vesícula biliar no es dilata ni es contrau, la bilis sedimenta, i es poden formar pedres". De la pneumònia se'n va curar, però els dolors gàstrics se li van cronificar, fins al punt que les pedres a la vesícula van ser una de les causes de la seva mort, als 65 anys.

El febrer del 1523, sant Ignasi va marxar de Manresa "més malalt que quan hi havia arribat", però "sempre va resistir", i que se sàpiga, mai més va tornar a tenir malalties tan greus, i va aconseguir esquivar la pesta.

Malgrat el patiment, "a Manresa va ser feliç, perquè se'l va veure un home confortat i sempre envoltat de gent que el cuidava i l'estimava", sosté Rotllan. "Si no hagués estat per aquesta bona acollida, "segurament no ho hauria resistit, i hauria marxat de Manresa molt abans".