Hi havia una època que sortir de marxa a Manresa podia voler dir anar a l'Atangia, la discoteca del carrer Mossèn Vall de Manresa que després d'anys i panys tancada ara es reconvertirà en una concessionària de cotxes.

És un d'aquells noms que forma part de la memòria col·lectiva de més d´una generació de Manresa i comarca, tan si la va arribar a trepitjar com si no. L'Atangia hi era. Tothom sabia on era.

Juntament amb Lord King, un petit local del carrer Barcelona, i Peter's, als baixos de l'hotel Pere III on s´hi accedia per una tenebrosa escala, eren les discoteques de Manresa que van començar a aparèixer a les darreries del franquisme, l'època dels pantalons de campana, jerseis de coll alt, les primeres grenyes per alguns i les ganes irrefrenables de joves i adolescents d'escoltar a tota pastilla i ballar sense parar música discotequera.

També de socialitzar-se en un ambient diferent: entre el fum de les primeres cigarretes, el cubata i, com no, intentar lligar. «Hi ha moltes parelles que es van conèixer a la discoteca», explica Abi Rodríguez, creador d'un grup d'amics de l'Atangia a Facebook que cada any es troba per recordar vells temps. Té més de dos mil seguidors. «Era un lloc de referència per als adolescents. Dels primers amors i desamors», diu.

Atangia va obrir les seves portes el cap d'any del 1972 per celebrar l'arribada del 1973. Pedro Gómez era qui punxava la música. El que llavors es coneixia com disc-jockey i ara s'ha quedat en Dj. Valentí Munt li va agafar el relleu més tard. S'hi van celebrar concursos de ball, mogudes interdiscoteques, un cap d'any a les fosques (el del 1991 a causa d'una avaria general a bona part del Bages), concerts, festes escolars...

No va ser una aventura efímera. Va durar fins a principis dels anys 90, encara que els últims anys es va anar apagant a poc a poc. L´època daurada de la sala va ser del 77 al 84 diu amb nostàlgia Rodríguez.

També va viure ensurts. El març del 1995, a prop de la discoteca, un guàrdia civil que anava de paisà va ferir d´un tret a un surienc amb qui s'havia esbatussat abans.

L'agost del 1993 hi va haver dos ferits per arma blanca en una baralla a l´interior de la sala. Eren senyals de certa degradació. Finalment va tancar i al cap d´un temps es va reconvertir en l'Infinit. El projecte va passar per diverses mans i va tornar a canviar de nom fins que finalment el local va passar a la història. El cicle Atangia s'havia acabat. Arribarien altres noms que també s´afegirien a la memòria col·lectiva com Mannix, Menfis o El Sielu.

Rodríguez recorda que en aquella època l'Atangia era un «dels pocs llocs de diversió que hi havia». Ara hi ha molta més diversitat en el món de l'oci, fa notar. Ell hi anava sobretot els diumenges a la tarda. També rememora que «no era un local de pijos». Sovint les colles es formaven en funció dels barris de Manresa d´on procedia la gent o la població. Era un pública bàsicament d´extracció popular.

Entre el grup d'amics de l'Atangia es va plantejar la possibilitat «d'ajuntar-nos i recuperar la discoteca, però econòmicament era inviable», explica Rodríguez. La idea que el local es reconverteixi en una concessionària de cotxes no li fa gràcia, però «les coses són com són i els temps canvien. El record no ens el traurà ningú».

Igual que els que transmeten cançons September, d'Earth wind and fire; 'I will survive', de Gloria Gaynor; 'Born to be Alive', de Patrick Hernandez; qualsevol de Bee Gees; la banda sonora de 'Grease' o la de 'Fama'. Feien moure l´esquelet dels qui anaven a Atangia. I encara els fan moure ara a tots aquells a qui, més de quaranta anys després de la seva inauguració, el nom de la discoteca no els hi diu res. Aviat es quedarà en res de res.