«Els refugiats només poden esperar i és com si morissin una mica cada dia»

El berguedà Jordi Subirana i la igualadina Judit Corral han passat part de les vacances d'estiu com a voluntaris en els camps de refugiats grecs

03.09.2016 | 17:33
«Els refugiats només poden esperar i és com si morissin una mica cada dia»
«Els refugiats només poden esperar i és com si morissin una mica cada dia»

Els voluntaris arriben al camp de refugiats de Cherso, un dels nombrosos que hi ha repartits pel territori grec, carregats amb bosses de fruita i verdura fresca que han de repartir entre les famílies que viuen des de fa massa mesos dins d’una tenda de campanya. El berguedà Jordi Subirana i la igualadina Judit Corral són entre els encarregats de repartir les bosses. Fa tot just dos dies que han arribat a Grècia. Ordenades en una fila, cada família els ensenya la seva targeta de racionament, allà hi consta el nombre de persones que viuen a la tenda i les edats que tenen –nens, adults i vells.

En funció d’això, els voluntaris els donen una quantitat diferent de menjar. Arriba el torn d’un home gran, que voreja els 80 anys, viu tot sol en una tenda, ha arribat fins al camp de refugiats abandonant tota la seva història. Corral li entrega la bossa que li pertoca i l’home l’abraça per donar-li les gràcies. «Per a mi aquest va ser el moment més dur. Aquell home, vaig pensar, podria ser el meu pare. Després de treballar tota la vida ha hagut d’abandonar-ho tot per arribar aquí. Quan em va abraçar em vaig avergonyir: jo li hauria de demanar perdó per la manera com els hem rebut des d’Europa», declara Corral.

Al llarg de la setmana que van estar-se a Grècia, la parella va recollir desenes d’històries de refugiats. Ara que han tornat estan disposats a escampar-les per fer prendre consciència a la societat de la situació en què viuen els que fugen d’una guerra. «Hem de fer entendre a la gent el que està passant perquè es mobilitzi i així pressioni els governs i les altes esferes perquè actuïn», exposa la igualadina. Tot i així, expressen la impotència que senten de saber que més enllà d’això no poden fer res més: «la situació no canviarà fins que hi hagi voluntat política per molt que nosaltres anem allà a posar pedaços i donem una mica de dignitat als camps», declaren. En aquest sentit, apareix la contradicció que compartien amb la resta de voluntaris espanyols, ja que l’acció dels voluntaris, en certa manera, facilita que els governs perpetuïn la situació. «Només posem pedaços», diuen.

El dia a dia com a voluntaris
La parella treballava per ASL-EREC, una organització catalana vinculada al servei d’Emergències de Bombers de la Generalitat. La seva feina consistia a comprar, distribuir i entregar fruita i verdura als diferents camps que hi ha a Grècia, per tal d’oferir als refugiats una alimentació més enllà de l’àpat diari de sopa i hamburgesa que els assegura l’exèrcit grec. L’entitat també s’encarrega d’habilitar punts d’aigua i col·locar extintors per millorar la seguretat dels espais. «Quan treballes com a voluntari entres en un núvol de la rutina i no acabes de ser conscient de tot el que has vist fins que tornes a casa i ho digereixes», assegura Corral.

La resta del temps el passaven amb la gent dels camps, intentant fer-los passar una bona estona dins del patiment general. Per això, s’encarregaven de distreure els nens, parlar amb els adults, recollir històries personals dels refugiats i, també, informar-se, a través de l’experiència, de com s’organitzaven els camps.

Una de les sorpreses més grans de la parella va ser descobrir les desigualtats que hi ha entre camps i dins d’un mateix. Són com petites societats, on els egoismes, l’empatia, la col·laboració, els rics, els pobres existeixen de la mateixa manera que a l’exterior i es fan més presents a causa de la situació.

«Un dels campaments que estan en pitjors condicions és el de Softex, on viuen unes 1.700 persones, es barregen kurds i àrabs i les organitzacions internacionals no hi poden entrar, entre altres raons perquè és massa perillós», explica Corral. El problema d’aquests camps és que són petits, desconeguts i hi ha molta mobilitat. Són espais del tot oblidats, on la falta de llocs comuns i la gran mobilitat les famílies fan que no creïn vincles entre elles, no cooperen i per tant les dinàmiques de convivència són molt difícils que funcionin. En aquests camps, els enfrontament són habituals.

De tant en tant, els refugiats decideixen manifestar-se. El dia que els dos voluntaris de la Catalunya Central van arribar van topar amb una concentració pacífica que travessava el centre de la ciutat grega de Tessalònica. Eren refugiats del camp de Softex. Malgrat que els van recomanar que no hi anessin, Subirana i Corral van decidir entrar-hi, d’amagat de l’exèrcit que controlava les entrades. Files de tendes ocupaven la zona, que no tenia ni un arbre. Expliquen que les dones intentaven tenir impecables les entrades de les cases, amb estores per deixar-hi el calçat i poder seure. Els convidaven a entrar i a prendre dolços i suc, el poc que tenien. «Era una manera de compensar-nos el que nosaltres els donàvem».

«Es parla molt dels nens, però ells no s’adonen de tot el que estan perdent. Quan creixin els hauran buidat de valors i de moral. Però allà corren, juguen i es distreuen amb qualsevol cosa. Els adults, en canvi, tenen clar tot el que han perdut i, com que no poden fer res més, seuen a terra i veuen passar les hores: a esperar. És com si morissin una mica cada dia», reflexionen els voluntaris.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Manresa

La Guia treu al carrer el seu desig de no desaparèixer

Un grup de veïns organitza, avui i demà, un seguit d'actes per reivindicar l'existència del barri ...

95.716 euros milloraran el drenatge al parc de Puigterrà

Els treballs, que duraran un mes, volen donar resposta a la petició dels veïns afectats per la...

Presentació del nou curs a Cots, Guix i Pujada Roja

Serà aquest dissabte a la tarda al local social de l'entitat

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema