Guanyar-se les garrofes com a treballadora de la llar no és fàcil. És una feina feixuga, precària, mal pagada, poc reconeguda i sense dret a cobrar la prestació d'atur. Càritas a Manresa intenta revertir la situació i dignificar aquesta professió. A través del programa Fita, anomenat així pels senyals que ajuden a trobar el camí correcte, l'organització catòlica fa d'intermediària entre les famílies i les treballadores per tal que puguin tenir una feina regularitzada.
"Apostem fermament pel treball digne. Les treballadores de la llar fan una feina invisible, precària, i en molts casos de forma submergida", diu una de les educadores socials del projecte, Mònica Vergés.
Regió7 es va entrevistar amb Ylda Denia, Ganiyat Ojelabi, Adama Sewo Diallo, Saina Chetaouat i Sarra Chahvoun, 5 dels 80 membres que tenen a hores d'ara un programa pel qual ja han passat 300 treballadores de la llar.
Adama Sewo Diallo va néixer a Guinea i va arribar a Manresa fa dotze anys. Va deixar dos dels seus fills al seu país d'origen i només se'n va poder endur un cap aquí. Des del 2009 que no ha pogut tornar a Guinea per veure'ls. "Trobo molt a faltar els meus fills, és molt dur i díficil. Em pregunto si vaig prendre la decisió correcta, però tampoc no tenia cap altra opció, no podia fer res més", es resigna Diallo.
La seva història és un exemple representatiu de la vida que han de deixar enrere moltes persones immigrants per provar fortuna en un altre territori. "Deixes de poder preparar el sopar al teu fill per fer el d'altres famílies", assenyala Diallo.
La llei d'estrangeria és un handicap que han de superar les persones que s'instal·len al territori. "Per aconseguir el permís de residència i de treball has d'haver viscut a Espanya durant tres anys. Per tant, la llei d'estrangeria contribueix a l'economia submergida. Durant aquest temps s'han de buscar la vida. N'hi ha que opten per vendre CD, d'altres netegen cases... I la societat abusa d'aquesta situació i se n'aprofita. Hem vist casos de persones que els propietaris els volien pagar amb aliments. Això és esclavitud", exclama Vergés.
Per a Vergés, aconseguir que totes les persones que treballen en les tasques de la llar ho facin de manera regularitzada no és impossible. "Serà difícil, però no és utòpic. Hem de caminar cap a aquest camí. El món no funcionaria sense el treballador domèstic i que té cura de les persones que estimem", apunta.
Una feina sense atur
Un altre dels grans problemes que van lligats intrínsicament a aquesta professió és la inexistència de la prestació d'atur. Tot i ser assalariades (però no autònomes), no tenen els mateixos drets que altres professionals, ja que, encara que no treballin en negre i tinguin contracte, estan en un sistema especial dins la Seguretat Social de l'Estat espanyol. "És indignant que no puguem tenir atur. Moltes tenim famílies per mantenir i, si se'ns acaba la feina, no ens quedarà res. Els salaris són baixos, però de no treballar a tenir alguna cosa ja és molt", confessa Saina Chetaouat, que va venir del Marroc fa vuit anys i té dos fills.
En la mateixa línia, Sarra Chahvoun, que fa nou anys que també va arribar del país africà, també reclama el dret de poder accedir a una prestació d'atur. "Tenim por de perdre la feina. Estem en una situació precària i sense cap ajuda. Vivim al límit. Si perdem la feina, moltes no sabrem què fer".
Ganiyat Ojelabi fa una dècada que va aterrar a Manresa procedent de Nigèria. A Càritas va començar a anar-hi per demanar aliments, i més endavant va poder trobar una feina en l'àmbit domèstic. Ella també viu amb por de perdre el lloc de treball. "L'altre dia la meva filla estava vomitant i no la vaig poder portar al metge perquè havia d'anar a treballar. Sort d'una amiga meva que la va acompanyar. No em puc quedar sense feina, seria terrible", conclou Ganiyat Ojelabi.
