Molt poques persones, quan se´ls pregunta de què treballen, poden respondre que desviant asteroides perquè no impactin contra la Terra. L´astrofísic de l´Institut de Ciències de l´Espai Carles Moyano Cambero (Manresa, 1986), sí.
Moyano és l´autor principal de la investigació publicada a la revista The Astrophysical Journal sobre les propietats dels materials que componen un asteroide per poder desviar amb eficàcia la seva trajectòria amb un projectil.
De fet, el projectil seria una nau que impactaria contra l´asteroide no per fer-lo esclatar, no duria explosius, «sinó que el colpejaria com una bola de billar per desviar-lo i modificar-ne la trajectòria», explica Moyano.
La nau que impactaria forma part d´una missió de la NASA, la nau que observaria l´impacte i ho mesuraria tot forma part de l´Asteroid Impact Mission de l´Agència Espacial Europea.
La investigació dirigida per l´astrofísic manresà s´ha centrat en l´asteroide de 18 metres de diàmetre que el 15 de febrer del 2013 va entrar a la atmosfera terrestre a 68.000 kilòmetres per hora i va explotar sobre la localitat russa de Txeliàbinsk, creant milers de meteorits i provocant més d´un miler de ferits.
Segons els resultats d´aquest estudi, la composició, l´estructura interna, la densitat, l´elasticitat, la fragilitat i altres propietats físiques de l´asteroide són «fonamentals per a determinar l´èxit d´una missió en la què es llaçaria un projectil per desviar l´òrbita d´un asteroide perillós», explica Moyano
La recerca Forma part de l´estudi internacional dirigit per l´Institut de Ciències de l´Espai del Centre Superior d´Investigacions Científiques que aporta informació sobre els efectes que tendria l´impacte d´un projectil sobre un asteroide.
Detalls fonamentals
El coinvestigador Josep Maria Trigo assegura que l´estudi de la composició química i mineralògica del meteorit Txeliàbinsk ha permès conèixer detalls fonamentals sobre la importància dels processos de compactació per col·lisions que han patit els asteroides pròxims a la Terra.
Per això els resultats d´aquest treball són molt rellevants per a una futura missió en la què s´intenti desviar un asteroide.
Per aquest motiu, l´estudi ha detallat de manera rigorosa i sistemàtica les propietats dels materials que formen l´asteroide de Txeliàbinsk, que és d´una classe coneguda com a condrites ordinàries.
Els investigadors del CSIC el van triar perquè pot considerar-se representatiu dels materials que formen la majoria dels asteroides potencialment perillosos. Els asteroides que poden caure sobre la Terra han sofert gran quantitat de col·lisions abans d´arribar al planeta i això fa que els minerals encara tinguin més consistència.
Les condrites són meteorits no metàl·lics (rocosos) que no han patit processos de fusió o de diferenciació als asteroides de què procedeixen. Representen el 85,7% dels meteorits que cauen a la Terra.
El seu coneixement aporta claus importants per comprendre l'origen i l'edat del sistema solar, la síntesi de compostos orgànics, l'origen de la vida o la presència d'aigua a la Terra.
Missions en preparació
En l'actualitat hi ha un gran debat sobre com afrontar el risc associat als asteroides en ruta de col·lisió amb la Terra.
L'Agència Espacial Europea (ESA) segueix buscant finançament per al desenvolupament del programa conjunt amb la NASA per desviar de la seva trajectòria els asteroides perillosos.
AIDA (Asteroid Impact & Deflection Assessment missió per les sigles en anglès) és la missió d'ambdós organismes espacials que té com a objectiu avaluar la possibilitat tecnològica que una nau impacti en un asteroide, desviï la seva trajectòria i eviti que arribi a la Terra.
La prova real de la col·lisió de la nau amb l´asteroide està prevista per a l´any 2022.
Alumne del Francesc Barjau i del Pius
Carles Moyano, director de la investigació publicada per The Astrophysical Journal, va estudiar al col·legi Francesc Barjau, que ja no existeix perquè es va fusionar amb l´Anselm Cabanes per crear la nova escola La Font. Després va estudiar al Pius Font i Quer. Va formar part de l´agrupament escolta Joan Ros, de Súria, i va ser membre de la demarcació escolta de la Catalunya central.
Moyano confessa la seva fascinació pels asteroides i creu que «fets històrics que han estat atribuïts a altres causes poden haver estat originats per meteorits». Explica que l´atmosfera és un fantàstic escut contra ells, «dels més petits de 2 metres no acaba quedant res», però això no treu que tot caminant per un carrer o pel bosc quan s´escolta un impacte pot ser perfectament un petit meteorit.
Es mostra convençut que «hem de saber com desviar els asteroides perillosos perquè no arribin a impactar».
Més energia que una bomba nuclear
El meteorit que va explotar travessant els cels de la ciutat de Txeliàbinsk, a Rússia, a la zona sud dels Urals, el 15 de febrer de 2013, a les 9:20 hora local, va ser el de major intensitat per darrere del de Tunguska, un esdeveniment meteòric que es va produir a Sibèria el 1908 i que va arrasar 2.000 quilòmetres quadrats de tundra.
El meteorit, d'uns 18 metres de diàmetre i una massa d'unes 11.000 tones, va penetrar a l'atmosfera amb una velocitat propera als 68.000 quilòmetres per hora. Va sobrevolar diverses províncies russes en el moment d'entrar, fins a impactar a 80 quilòmetres de Chelyabinsk. Entre 4.000 i 6.000 quilograms de meteorits, inclòs un fragment d'uns 650 quilograms que va ser recuperat posteriorment al llac Chebarkul, van tocar terra.
El bòlid va alliberar una energia de 500 quilotones, 30 vegades superior a la bomba nuclear d'Hiroshima, i va explotar aproximadament a 20.000 metres d'altura. L'ona expansiva va provocar danys en edificis, especialment en finestres i vidres, així com ferides lleus a 1.491 persones.
La geometria d'entrada permetre reconstruir l'òrbita i precisar que el Txeliàbinsk era de la classe Apol·lo d'asteroides propers a la Terra. L'asteroide del qual es va desprendre seguia una òrbita que l'apropava al Sol, a una distància similar a la que separa Venus del nostre astre, i allunyant-se fins al Cinturó d'Asteroides.
El meteorit de Txeliàbinsk pertany a la classe més comuna de meteorits: les condrites, roques d'uns 4.452.000 d'anys d'antiguitat que es van formar per l'acreció de partícules de pols i petits grans presents en el primitiu Sistema Solar.
Altres meteorits
- 2008 TC3 (8TA9D69). El 7 d'octubre de 2008, un asteroide de 80 tones mètriques i 4,1 metres de diàmetre va travessar l'atmosfera terrestre. El 2008 TC3 va explotar a una velocitat estimada de 37 quilòmetres per hora sobre el desert de Núbia, al Sudan. Uns 600 meteorits, que pesaven un total de 10.5 quilograms, van ser recuperats. Molts d'ells eren ureilites, que contenen, entre d'altres minerals, nanodiamantes.
- Villalbeto de la Penya. El 4 de gener de 2004,es va documentar la primera caiguda d'un meteorit recuperat a Espanya en 59 anys. Per primera vegada es va poder obtenir-la seva òrbita al Sistema Solar a partir d'un vídeo i diverses fotografies casuals de la bola de foc. Aquesta òrbita revelava que aquesta roca que entrant en l'atmosfera mesurava uns 70 centímetres de diàmetre provenia d'un asteroide.
- Port Lápice. El 10 de maig de 2007, un bòlid que va sobrevolar Castella-la Manxa va produir la primera caiguda d'una eucrita a Espanya. La seva recuperació a la localitat que li dóna nom, liderada pel CSIC, va proporcionar exemplars a diferents museus i va revelar que era de naturalesa basàltica i del tipus bretxa; procedia de la superfície de l'asteroide 4 Vesta.
