Sor Lucía Caram: «De Roma m'han fet arribar que estigui tranquil·la»

La veritat és que si he de parlar del sentiment que m'ha generat tot això, és molt de tristesa. De tristesa perquè penso que no hem de posar en judici una persona per unes paraules tretes de context. I, sobretot, perquè s'ha parlat molt del que no defineix la meva vida. La meva vida està definida pel servei a la gent i pel treball amb els més pobres. Em fa molta pena que ens dediquem tant temps a parlar d'aquestes coses quan els problemes que tenim són tan greus. Crec que la millor explicació la va donar monsenyor Agrelo, que és un home absolutament evangèlic.

Es refereix a Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, que va posar en relleu que «una Església ocupada en virginitats mentre els infants es moren d'injustícia és una Església fora de lloc, una Església fora de missió, una Església prescindible».

Dit això. Em preocupa el sofriment de la gent. Evidentment, em preocupa que hi hagi gent que hagi patit per això, i no jutjaré si està bé o malament. Penso que hi ha la fe de la gent senzilla i hi ha la dels altres, que no són tan senzills i per als quals les formulacions ho són tot. No m'agrada fer sofrir. Per això vaig demanar disculpes, i quan a l'Església tu demanes disculpes i creus en la misericòrdia, el tema s'ha acabat. Em preocupa que siguem capaços de continuar obrint ferides i parlant i què sé jo. Per a mi és un tema tancat.

Possiblement hagi de ser més prudent a l'hora de parlar, però també penso que hem de ser valents de parlar, i de parlar amb llibertat de l'amor. Jo crec que en l'entrevista també vaig parlar de l'alegria de l'opció de vida que he fet i que és possible ser-hi fidel, i de l'alegria del celibat, i ningú no va parlar de tot això. Per tant, em fa pena que siguem capaços de fragmentar les coses i, fixa't, ara tinc el sobrenom de la monja que va negar la virginitat de la Mare de Déu quan, en definitiva, la meva vida la defineix, precisament, el servei a la gent, que és el que va definir la vida de Maria, una dona que va ser capaç de servir a la humanitat des del seu compromís. Per tant, és un sentiment de tristesa, però això no m'ha de treure la força. L'important és el que tinc aquí [els projectes de la Fundació Rosa Oriol a Manresa]. Hi ha moltes famílies i molta gent que depèn del treball que estem fent.

Tornaria al programa i a parlar lliurement d'un tema tan tabú, com s'ha demostrat?

Tinc molt bona relació amb els mitjans de comunicació i sempre m'han respectat. Per tant, no tinc problemes per parlar amb ningú. Possiblement, ara intentaria mesurar les paraules perquè t'han ficat la por al cos. De manera que el que hem de fer és deixar que les aigües tornin al seu curs i ja està. És el que diuen a l'Argentina: «el que s'ha cremat amb llet, veu una vaca i surt corrents». Doncs bé, jo ara penso que hem de deixar que les coses baixin una mica. Durant un temps intentaré no aparèixer en cap mitjà d'aquests. Ara, em trobaran sempre per parlar del que estic fent, que és el que realment m'interessa.

La Federació de la Immaculada, que agrupa els monestirs de dominiques que hi ha a Espanya, a l'Argentina i a Xile, inclòs el de Manresa, li ha retret que faci conviure la clausura amb l'exposició mediàtica. Com ha reaccionat la seva comunitat de germanes al que ha passat?

La meva comunitat està al meu costat. Sap que la meva vida la defineix la causa en la qual estic treballant. El que m'han dit és que intenti ser prudent, perquè a elles també els fa mal que la gent pateixi; pel que sigui, o per fonamentalismes o per fe senzilla, no ens agrada que la gent pateixi. Però, jo tinc una comunitat que està de manera incondicional al meu costat. Les altres, que han fet unes cartes com de repudiació i no sé què, em sap greu que pateixin, i em sap greu que no em donin suport en el sentit que hi ha molts convents i frares que m'han trucat per dir-me que estaven amb mi. Fins i tot hi ha algú que m'ha dit que no compartia el que havia dit, però que amb els germans hem d'estar al costat. M'agradaria que aquesta fos la posició perquè penso que la fe ha d'anar unida a la caritat. No les vull jutjar, però penso que ha faltat molta caritat en moltes de les paraules que s'han dit. Hi ha vegades que tinc la sensació que tenim molta religió per odiar-nos i condemnar-nos i no per estimar-nos.

El Sant Pare s'ha comunicat amb vostè d'alguna manera?

No. No ens hem comunicat, però crec que n'està al corrent i el que m'han fet arribar [de Roma] és que estigui tranquil·la, que l'Església és la casa de la misericòrdia i que les coses no aniran a més.

Té por per les amenaces?

No. Avui [ahir per al lector] m'han hackejat el Facebook. No hi puc entrar. M'han amenaçat, però no tinc por, la veritat. Del que tinc por és de no poder arribar a donar resposta a la gent amb qui estem treballant.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, la va renyar...

Sí, va fer un document, però... m'agradaria poder parlar amb ell. Suposo que en algun moment hi parlaré. A mi m'agrada parlar amb la gent. No crec que tingui cap problema per fer-ho. Al contrari.