L'activista Josefina Farrés (Manresa, 1954) rebrà avui el premi Maria Casajuana per la seva trajectòria en el món del voluntariat i la solidaritat. Procedent de l'escoltisme i de moviments cristians de base, és una de les fundadores de l'associació Amics de Pere Casaldàliga i del moviment Inshuti per denunciar el conflicte de l'Àfrica dels Grans Llacs. Actualment treballa per l'alliberament de la líder opositora de Rwanda Victoire Ingabire. Voluntària de Càritas, considera que és clau treballar en equip per «arribar lluny» i que les accions «perdurin en el temps». El premi l'atorga ERC.

Activista amb què i per què?

La meva trajectòria m'ha anat portant a comprometre'm amb temes vinculats a educació i solidaritat. Per què? Perquè tinc aquest cuquet. Si no, em sentiria buida. Ho faig per això, no per ser millor que ningú.

Com està actualment el bisbe Pere Casaldàliga?

Té una salut dèbil. Hi vaig estar fa dos anys. Conviu amb la debilitat que comporta la vellesa, i ho fa d'una manera molt digna. Amb el cap molt clar i atén a tot. Ara ningú no es deu atrevir a amenaçar-lo. Però les seves causes estan totalment amenaçades i ell en continua sent un puntal. Per als indígenes és el seu referent. Aporta moltíssimes coses conèixer el Pere, la seva manera de treballar i les seves causes.

I l'associació Inshuti, com va sorgir?

Mentre estàvem a Araguaia, hi va haver el problema dels Grans Llacs i va sortir un grup que es va mobilitzar. M'hi vaig afegir com Araguaia i després com a Fina.

Després va arribar la notícia de l'assassinat de la cooperant manresana Flors Sirera...

Ens vam mobilitzar de valent i a coordinar-nos amb altres grups.

El govern espanyol ha renunciat a la justícia internacional. La querella pel cas Sirera a l'Audiència Nacional i el genocidi pot quedar en no res?

Són traves que poden deixar orfes els testimonis protegits, però ni s'ha acabat ni hem tirat la tovallola. Serà més lent del que ens pensàvem. Fer justícia sempre és més lent del que ens imaginem. Ho veiem amb tot, no?

Ara no es parla dels Grans Llacs...

Molt poc. A Rwanda es vulneren els drets humans. La gent no parla. Dirà que tot va bé, però perquè té por. És una pau basada a callar.

A l'Amazònia tampoc no passen per un bon moment...

Amb els govern de Lula i Dilma s'hauria pogut treballar més algunes causes, però hi havia esperances. Ara el tema de les terres indígenes han quedat totalment congelat i fins i tot s'està retrocedint.

Té la sensació que treballa en causes perdudes?

No són causes perdudes. Tot és un cicle. Hi ha moments que penses que tot està ben encaminat i que s'arribarà a aquells objectius. Però després es tornen a allunyar, i continues al cercle fins que arriba un altre període en què tornen a acostar-se. Tot és un cicle. És la vida. Per això no es pot parar i és bo que hi hagi relleus i els joves s'hi impliquin. A Manresa hi ha molts grups de joves que treballen. Potser diferent de com ho fèiem els adults d'ara, però que també tenen inquietuds. Costa que els joves s'acostin a les entitats, però en sorgeixen de noves.