A cent anys, Cecília Puigcercós Vidal (Manresa, 25 de febrer del 1917), que va néixer al carrer d'Àngel Guimerà i va passar més de mitja vida al de Vallfonollosa (on es va instal·lar la seva família quan ella tenia dos mesos), i que des del 1985 viu, amb una neboda, al car-rer de l'Alcalde Armengou, ha vist governar Macià i Companys, ha viscut la guerra, el racionament de la postguerra i l'esplendor i caiguda del Barri Antic. Puigcercós, que és soltera i aficionada a la lectura, als mots encreuats i a la música clàssica, va cada matí a missa, dorm deu hores i fa cinc àpats al dia. Té molt sentit de l'humor. Això, i no haver estat mai malalta, segur que han ajudat a la seva longevitat.

Manresa ha canviat molt en cent anys. Què en recorda?

Mira, aquest barri era molt diferent. L'església de Crist Rei no hi era. Al capdamunt del Passeig hi havia la serradora de cal Marçal i al començament d'aquest carrer, una fàbrica de teixits, cal Lluvià.

I del carrer de Vallfonollosa?

Em penso que ara està tot mort [riu].

Hi ha anat més?

No, si hi hem passat ha estat amb cotxe. Primer, encara m'arribava fins a la Seu algun dia, però ara ja queda massa lluny.

Diria que ha millorat, però, la ciutat, en general?

Cap aquí dalt, sí, però cap allà baix més aviat diria que hi viu poca gent.

En canvi, quan vostè era jove, segur que hi havia molt ambient al Barri Antic.

Sí, allà sí. Ja ho crec. Cada dia hi havia les pageses al mercat de la plaça. Tota la plaça estava plena de parades. L'ambient era allà. Cap aquí dalt, passada l'estació [del tren, l' Apeaderu, on ara hi ha el pàrquing Saclosa], gairebé no hi havia res.

L'Ajuntament està intentant reanimar-ho...

Els costarà, perquè ho han deixat decaure massa.

Vostè era brodadora i va tenir una botiga de llenceria a Vallfonollosa.

Sí, la van posar els meus pares quan jo tenia deu anys, i jo la vaig continuar.

On va anar a escola?

A Casa Caritat fins als 11 anys.

I, després?

A treballar. A brodar i coses d'aquestes. Quan ja tenia 12 o 13 anys vaig anar al carrer de Na Bastardes, on hi havia un mestre que en deien cal senyor Pepet. Hi vaig anar una temporada a escriure, però va ser un desastre perquè, a Casa Caritat, escrivíem recte, i allà ens feien escriure inclinat, que és el que es feia aleshores -ho sé perquè el pare també hi escrivia, i la mare igual-, però a col·legi n'havíem après recte, i jo m'he quedat que no escric ni recte ni inclinat.

La seva família ja era originària de Manresa?

La meva mare era filla de Sant Fruitós de Bages, però els altres ja eren tots de Manresa.

Quin creu que és el secret d'una vellesa agradable?

Viure en pau amb la família, que t'hi puguis avenir, crec que és el principal, tot i que ells potser han de tenir més paciència, per viure amb una vella.

Té la sort de tenir el cap clar...

Hi ha vegades que no me'n recordo del que m'han dit fa cinc minuts, però et recordes d'anys enrere.

Llegeix, fa mots encreuats, escolta música clàssica...

Però, ara, ja he de demanar com es posa. Els discos, encara, però el compact ja és més complicat.

Es cuida molt pel que fa al menjar?

Menjo de tot, però poc. Faig cinc àpats al dia.

I a dormir, a quina hora hi va?

A les 10. M'hi estic unes deu hores. Fins cap allà les 8. Per quedar-me a veure coses al vespre ja no tinc paciència. Ara, tornen a fer allò de l' Oh, Happy Day. El primer me'l vaig mirar, però ara ja no. Jo a les 10, cap a dormir.

Sap què és Internet, Twitter i Facebook?

Ho sé, però ja no m'hi vull implicar. Jo, llegir.

Quan va pel carrer i veu que hi ha tanta gent enganxada al mòbil, que li sembla?

No ho trobo bé. De vegades m'assec al carrer i veig passar la gent i sembla que només estan pendents del mòbil.

Com s'informa?

Llegeixo el diari. Abans, ens el portaven cada dia, però ara només ho faig dissabte i diumenge. Me'l repasso de dalt a baix.

Vostè que ha viscut tants anys, en general, pensa que anem a millor o pitjor?

En general, hem de comptar que anem a millor. Hi ha moltes coses que abans no hi eren. Jo havia vist aquelles cues de gent demanant caritat que hi havia a la plaça [Major], al costat de la farmàcia. Un dia a la setmana hi anaven i hi havia una cua de gent que s'esperava per si els donaven deu cèntims!

Després de la guerra civil.

Sí, i en els enterraments que hi havia abans, si era d'algú que tenia molts diners, pagava i hi anaven els asilats de Casa Caritat i els vells que hi havia a la Germanetes dels Pobres. Pagaven una pesseta pels que hi anaven.

Se'n recorda, de la guerra?

Home, quan després hi va haver manca de menjar... Déu n'hi do! Pel pa, que aleshores el donaven racionat, al matí a casa ja feien trossos del que tocava a cadascú. Es van passar molts mals moments.

Molt a prop d'on vostè vivia van fer volar els ponts.

Encara me'n recordo, del terrabastall que hi va haver, i del primer bombardeig, també. Justament la mare havia sortit i la meva àvia i jo vam sentir soroll d'avions i vam sortir a un pati que teníem i ens vam enfilar per veure'ls. Després, van bombardejar Manresa.

A quin número vivien?

Al 6. Era una casa amb onze pisos. En aquell carrer tots els pisos eren molt grans. Era diferent que el de Santa Llúcia, que sempre havia estat més pobre i els pisos eren més petits. Teníem sis habitacions.

L'experiència és un grau?

Creuria que sí.

I, amb l'experiència que té ara, si pogués, tornaria a néixer?

Si tornaria a néixer? Home, amb cent anys, em sembla que ja n'hi ha hagut prou.

S'ho pensava que arribaria a cent anys?

No, perquè ningú de la meva família hi havia arribat. L'àvia va arribar a 86; la mare va arribar a 82, és clar que la va atropellar un cotxe, i el meu pare fins a 60.