Metge especialista en neurologia d'Althaia, Júlia Saura (Barcelona, 1960) va rebre recentment el premi a l'excel·lència del Col·legi de Metges de Catalunya. Viu i treballa a Manresa des de l'any 1990. Comenta que, malgrat impediments i retallades, el sistema sanitari ha millorat, tot i que lamenta que no hi ha prou metges. D'aquí les llistes d'espera, opina. Tècnicament i quant a coneixement, «he viscut uns anys que han sigut una meravella». Posa com a exemple que abans només es feien ressonàncies a Barcelona i ara s'ha passat a fer-ne a tot arreu les 24 hores del dia. Per distreure's estudia ciències socials, toca el piano, llegeix o passeja.

Per què creu que li van fer el reconeixement a l'excel·lència?

No me l'esperava en absolut. Jo crec que me l'han donat pel perfil. Es dóna a persones que ja fa anys que treballen, amb experiència... També he fet docència i molt de metge-metge. Tinc bona relació amb els pacients i els companys. Un dels motius del premi, i per a mi el més important, és l'humanisme. Has de saber medicina però també tractar els malalts, pensar que tractes persones. Jo crec que és una vocació. Ara et trobes una mica com si es menyspreés estar amb el pacient. Puja gent que fa molt espectacle mediàtic.

No s'ha de donar per suposada l'excel·lència en medicina?

No. Al cap i a la fi, ser metge és un ofici. Hi ha gent que el fa bé i gent que no. T'hi pots entregar o no. No tothom és excel·lent. Jo també tinc molts defectes.

Per què va fer neurologia ?

La medicina m'agradava de petita. Tinc un germà gran que és metge. A 2n em va tocar anar a l'Hospital de Sant Pau, amb el Dr. Barraquer Bordas, un metge molt humanista que ens va fer les primeres classes de neurologia. Hi va haver gent a qui se li van fer pesadíssimes, i a mi em van agradar i engrescar. La neurologia té molta part de coneixement de ciències humanes, socials i psicologia. Vaig tenir clar que ho volia fer.

Què té de ciències humanes?

T'has d'escoltar molt què t'explica el malalt. Ara tenim moltes imatges, com ressonàncies o TAC, però diagnostiquen molt escoltant, preguntant i mirant. És el que ho fa diferent.

Va ser la responsable de la implantació del codi ictus a Manresa. Els últims 10 anys s'ha activat més de 2.000 vegades. Fa por, la malaltia...

Als neuròlegs sempre ens diuen que diagnostiquem però que no curem. Abans es deia que l'ictus era una malaltia de la gent gran, que venia de sobte, que no s'hi podia fer res i t'enviaven cap a casa. Estaven com deixats. En la meva carrera professional he tingut la sort de veure des que no se'ls podia fer gairebé res fins a tenir una sèrie d'eines per tractar la fase aguda, quan s'ha d'actuar molt ràpidament. Això és molt engrescador perquè ha estat els últims 10 anys. Per sort, ara es controlen més els factors de risc, com la hipertensió o el tabaquisme, però és una causa de mort i discapacitat molt important.

Per què es triga tant a ser visitat per l'especialista a la sanitat pública?

Perquè no hi ha metges. Arran de la crisi, els hospitals van dir que no tenien prou recursos i al mateix temps es van començar a fer moltes més coses que no fèiem, com per exemple ressonàncies, etc. S'atén molt millor la gent, més ràpidament i de forma eficaç, però si es jubila algú no el substitueixen, i feines en què hi hauria d'haver tres persones n'hi ha una. Tot això va allargant llistes d'espera. No es posen més metges, no només perquè no n'hi hagi, sinó que els empresaris diuen que el cost d'una persona és molt més car que un aparell o una ressonància. Es prioritzen altres coses, com processos que es puguin fer ràpidament, abans que la contractació de personal, però no es pensa que hi ha d'haver persones que ho han de fer i que ho han de poder fer bé.

Aquesta setmana s'ha fet públic que han augmentat el 37 % les agressions a metges. L'any passat n'hi van haver 495 casos. Vostè s'hi ha trobat?

Quan vaig acabar la carrera i era al CAP venien drogoaddictes a demanar-nos receptes de medicaments per després vendre'ls. Em van arribar a amenaçar amb un ganivet i un altre cop no em deixaven sortir del despatx. Jo crec que el que sí que s'ha perdut és el respecte al metge. També la confiança i la paciència. Han de confiar en tu i això s'ha perdut. La gent ho vol tot molt ràpid. També penso que vivim en una societat adolescent: tot és culpa dels altres. L'agressivitat que tenen envers la malaltia te la traspassen a tu.

Els especialistes estan més mimats que no pas els metges de capçalera?

Crec que sí. Al metge de capçalera li ve de tot, li poden demanar qualsevol cosa i ha de fer de metge de totes les especialitats possibles. A mi, personalment, em costaria molt. És més mediàtic el gran especialista que ha fet aquella intervenció quirúrgica única, però en canvi la gent no s'imagina el que tenen de guanyat amb un bon metge de capçalera. També crec que ha perdut el respecte de la gent.