«Les què?», diu fluixet una noia a una altra quan el professor presenta el nouvingut com un periodista disposat a recollir opinions sobre les Bases de Manresa. Disposats en cercle hi ha una quinzena d´alumnes del Cicle Formatiu de Grau Superior d´Animació Sociocultural i Turística. N´hi ha de Manresa, de la comarca i de més enllà, fins a Olesa de Montserrat. Però els manresans no es mostren més informats que els altres. «Jo visc a l´avinguda de les Bases de Manresa, però mai no he sabut què eren», confessa una de les alumnes. Probablement no és l´única, però ella ho admet. «Potser és perquè vinc de cicles», afegeix. El professor intervé de seguida per combatre qualsevol menysteniment d´aquest itinerari formatiu.

Qui sap alguna cosa de les Bases de Manresa? «Jo sé el que hem estudiat: és com una constitució dels catalans, que es va fer aquí», diu una noia de Sant Fruitós de Bages. Més aportacions. «El mil vuit cents no sé què es van reunir per fer la constitució catalana». El concepte constitucional els ha quedat. «Però m´ho sé d´una manera molt lleugera».

Uns diuen que ho van veure a ESO, altres a batxillerat, però en tot cas «era un trosset així a la pàgina». I en l´espai que delimiten hi cap escassament mitja dotzena de línies. «Sortia abans o després de la Mancomunitat». «Abans», precisa algú que se´n recorda. «Com una cosa vinculada a la Mancomunitat», diu un de Sallent. La Mancomunitat sí que tenia pàgines, afirmen.

Hi ha una certa coincidència que es donava com de passada, un de tants esments que apareixen en el llibre d´història i en els quals no s´aprofundeix. «Això depèn del professor», diu un. «La nostra professora seguia el llibre, no se n´apartava ni un mil·límetre, i només ho va esmentar», contesta una altra.

Un noi d´Olesa diu que li va sortir en un examen, en el comentari de text. Però ja no es recorda de res. Diverses veus avalen l´amnèsia sobtada com a inseparable de la seva experiència educativa. «M´aprenia el text del llibre paraula per paraula, com si en fes una fotografia, així aprovava l´examen, i al cap d´una setmana ja l´havia oblidat». Ara que estan aprenent un ofici, blasmen l´ensenyament memorístic. El professor hi té alguna discrepància, però no hi entra, no és el moment.

Un noi fa estona que vol demostrar els seus coneixements. Finalment venç la timidesa i ho deixa anar: «la reunió es va fer a Manresa perquè en aquell temps era una ciutat important a causa de la indústria tèxtil que tenia gràcies a la força hidràulica dels rius». I respira.

Es vencen més timideses, amb més o menys encert. Una: «es van reunir per fer lleis però no les van aprovar». Una altra: «es reivindicaven els drets dels treballadors». Més: «deien que la llengua principal seria el català i recollien la divisió de poders, legislatiu, executiu i judicial». Això darrer ho ha dit un noi que s´ho acaba de mirar a la viquipèdia, però ha fet una lectura massa ràpida, s´ha saltat la part del mig del primer paràgraf, i ha situat la reunió al 1585. Alertat per l´estranyesa general, s´ho torna a mirar i rectifica. La reunió va ser el 1892, i les bases «bevien de les antigues constitucions catalanes del 1585», segons l´enciclopèdia col·laborativa.

Els sembla que pot ser vigent un text de fa 125 anys? Hi ha una petita pluja d´intervencions coincidents: és vigent «en la mesura en què es demanaven uns drets que encara avui estem reivindicant». Naturalment, el contingut s´hauria de modificar per posar-lo al dia, però «també l´actual constitució espanyola caldria modificar-la per actualitzar-la, i bastant a fons», i de les Bases «alguna cosa serviria».

I si en fem un joc?

La irrupció de l´actualitat encén la participació, i comença a planar per l´aula el debat sobre la independència, tema sobre el qual sí que tothom té un munt d´informació i d´idees, i no sempre coincidents. El periodista recorda el caràcter confederal del model d´estat que proposen les Bases. «O sigui, Catalunya seria un Estat federal», resumeix una alumna. «No, l´Estat federal seria Espanya». «No, Catalunya seria un Estat federal dins d´Espanya». Com els estats d´Estats Units? Això.

El periodista fa una proposta: «ja que sou futurs animadors socioculturals, com plantejarien una activitat per tal que un grup de persones s´interessés per les Bases?» Vàries respostes coincidents: «posant-les en relació amb la situació actual». Llegir el document punt per punt i veure en què s´ha avançat i en què es va endarrerit. «Pot impactar adonar-se quines idees actuals ja les tenien llavors». Un noi fa una proposta lúdica: un joc d´estratègia de sobretaula amb un gran mapa d´Espanya com a tauler. «Això pot funcionar a l´ESO», afirma un altre.

El professor ajuda a situar la proposta en els seus termes acadèmics: d´això se´n diu «gamificació» (segons la viquipèdia, «ús dels elements i de la mecànica del joc en contextos aliens a aquest, amb l'objectiu d'orientar el comportament de les persones i aconseguir determinades fites»), i hi ha una regla bàsica: «el que pensa l´animador no és rellevant». Quan els professors acomiaden el periodista, les posicions de cadscú sobre la independència són del tot rellevants en el debat espontani que s´organitza.