Entre els pastissos que elaboren a l'obrador de Cal Cucurella s'amaguen petits tresors històrics de l'establiment d'una família coneguda per haver endolcit Manresa durant gairebé 90 anys. No només perquè tres generacions han encapçalat el negoci, sinó perquè antigament l'obrador va ser el laboratori d'adolescents que volien aprendre l'ofici i que van acabar obrint la seva pròpia pastisseria.

Gemma Cucurella, que actualment regenta el negoci, mostra amb molta delicadesa un d'aquests objectes carregats de valor sentimental: un quadern, amb anotacions d'una cal·ligrafia impecable, que el seu avi Francesc utilitzava per escriure els ingredients necessaris per elaborar qualsevol dolç. Ell va ser qui va obrir la pastisseria, primer al carrer Escodines, pels volts del 1930. Els Cucurella van traslladar el negoci el 1967 a la carretera de Viladordis.

Tot i el futur incert de les pastisseries, Gemma Cucurella assegura que veu una «nova embranzida» en el sector, ja que els establiments manresans de dolços s'apunten amb entusiasme, i molt d'esforç, a les noves iniciatives que els ajuden a tenir més visibilitat. Les ametlles de Llum en són un exemple. Tot i les innovacions, sobretot a l'hora de dotar-se de nova maquinària per obtenir uns dolços més ben elaborats, Cucurella assegura, tot assenyalant el quadern antic, que la base de tot bon pastís es troba en aquelles pàgines esgrogueïdes pel pas del temps. L'essència dels pastissos no ha variat.

Les noves relacions

«Moltes coses han canviat al llarg de les dècades que fa que la meva família està al capdavant de la pastisseria. Una de les que ho han fet més és la relació personal amb els clients. És clar que n'hi ha de tota la vida, però la fidelitat avui dia és efímera, i molts cops veig gent nova. Entre les històries que explicava el meu pare, Ramon, hi ha la de l'ajut i la complicitat entre les persones que vivien al barri de les Escodines. Tots s'ajudaven els uns als altres», explica rememorant el que li narrava de petita. «Ara hi ha l'escola del Gremi de Barcelona, on hi ha aprenents de pastisser, i també s'ensenya a l'Escola Joviat. La teòrica està molt bé, però després els estudiants topen amb la realitat de la feina. Durant anys ha estat complicat trobar pastissers perquè molt pocs s'hi han volgut dedicar. En les èpoques de joventut del meu avi i el meu pare, hi havia famílies de Manresa que volien col·locar el fill en algun lloc i els portaven a fer d'aprenents», diu.

Les tres generacions de la nissaga pastissera han viscut en primera persona l'evolució que, tot i les innovacions tecnològiques, és eminentment artesanal. Els nous ginys que hi ha ara a l'obrador no tenen res a fer contra les mans bregades.

Ramon Cucurella, fill de l'artífex de l'històric negoci, és qui va veure els canvis més importants. «Quan el pare va traslladar la pastisseria a la carretera de Viladordis, ja casat amb la meva mare, Leonor Gamisans, i amb els meus dos germans grans nascuts, hi va haver un impàs i es va dedicar a la venda com a majorista. Tenir una pastisseria implica treballar els caps de setmana, i durant aquells anys, amb un altre ritme, el pare va tenir més temps per dedicar a la família», destaca Gemma Cucurella. Manresa s'ha llepat els dits amb els seus croissants. Però cada cop sortien més majoristes, els preus van anar baixant i es va haver de tornar a recuperar la pastisseria tradicional. «Va ser a principi dels anys 80 i va costar tornar a transformar-ho tot, però ho van fer i encara tirem endavant», assenyala. Els dolços s'han anat adaptant als nous temps.