L'aturada a Manresa d'un anglès que fa set anys que viatja en bicicleta

En el camí de retorn a casa va fer parada uns dies a Santpedor, a casa d'Aleix Mayor, amb qui van fer amistat a la frontera de Perú amb Bolívia, el novembre passat.

Timmis va amb la mateixa bicicleta des del primer dia, que, amb les alforges i tot plegat, pesa cinquanta quilos. Quan va passar per Manresa, el petit comptaquilòmetres que porta indicava que n'havia recorreguts 68.660. En un mapa ha marcat la ruta que ha fet, que ha recollit en una trentena de diaris que ha enviat a casa, d'on va sortir amb 6.000 lliures a la butxaca. Durant el viatge va treballar sis mesos en un restaurant a Austràlia i un any a Taiwan fent de professor d'anglès per guanyar diners i per continuar la ruta. Abans de la seva aventura, havia fet el mateix, i va treballar un any a Nova Zelanda i un al Canadà.

La pregunta: per què no?

Però, què va portar aquest dissenyador gràfic a agafar la bicicleta i anar a recórrer món? Diu que molta gent li ho ha preguntat, però que ell la pregunta que sempre es va fer va ser «per què no? Era el meu somni i fer-ho amb bicicleta és diferent a tot perquè et permet conèixer la gent, veure-la treballar al camp i, després, a la nit, si t'acullen a casa seva, compartir el seu sopar i escoltar les seves històries». Confessa que, quan va sortir d'Anglaterra, estava amoïnat perquè va calcular que només tindria cinc lliures per dia, «i amb aquests diners no podria visitar els museus i galeries, i vaig pensar que, sense això, no podria entendre el món, però, després de dues o tres setmanes, es va fer evident que el més important era la gent i el que em trobaria pel camí».

De l'experiència n'ha tret dues lliçons: «les coses més importants del món són molt senzilles, malgrat que la gent les compliqui. Vol cases més grans, vol cotxes més grans... però, si aquests són els seus problemes més importants, és que no en té. Jo cada dia necessitava trobar aigua, aliments i, a la tarda, un lloc per dormir». Normalment dormia a la tenda, però algunes vegades l'acollien en una casa. «En tots els països he trobat algú que m'ha ofert casa seva». Aquesta és la segona lliçó: «tothom vol una oportunitat per ajudar, però no sempre pot».

Seguir amb el cor trencat

Durant el viatge es va enamorar d'una nord-americana, fins al punt de pensar a aturar la ruta per iniciar una nova vida amb ella, però no va anar bé. Continuar-lo amb el cor trencat, admet que va ser dur. «Estàs molt temps sol i, si estàs bé, no és cap problema perquè és com fer meditació. Durant sis o set hores cada dia estava sol, amb el silenci, la naturalesa, pedalar i pensar». Quan va tallar amb la noia, però, va ser complicat. «Era al sud-est asiàtic, Vietnam, Cambodja, Malàisia... No podia parlar amb la gent perquè no hi havia turistes i no sabia el seu idioma. Tot aquest temps sol, sense poder parlar, va ser molt dur. No estava motivat. Fins i tot vaig pensar a plegar».

Nepal i el lleó de la muntanya

Quan va arribar al Nepal, on va conèixer la noia, assegura que va tenir una experiència propera a la il·luminació. «Travessant Europa i Àsia central, on vaig tenir molts problemes, vaig pensar que potser no podria arribar-hi, i, fer-ho, va ser increïble. Només jo, la tenda, la bicicleta i l'Himàlaia. Tots els obstacles van desaparèixer. És un món diferent en tots els aspectes: l'encens, els colors, els boscos, les muntanyes, els micos...». Allà va ser conscient de la seva proesa i que tot era possible.

Una altra experiència que segur que no oblidarà la va viure a Yukon, al Canadà. «Per anar bé, quan acampava havia de posar el menjar en un arbre a cent metres de distància de la tenda, però, quan plovia, em feia mandra, i el posava a cinc metres. Un dia vaig sentir un soroll, vaig sortir de la tenda i vaig veure un animal gros, però que no era un ós. Va marxar i, al cap d'un parell de minuts, va tornar. Era més gros que un gos, però semblant a un gat i de color caramel. Durant dos o tres minuts ens vam mirar. Era a cinc metres de la meva tenda i la seva posició era de caçar, però jo estava molt relaxat, no tenia por i se'n va anar. Al cap d'un mes vaig conèixer un home a Alaska, vam parlar dels animals d'allà, dels ants, dels óssos... Jo li vaig explicar el que m'havia passat. Ell tenia una tauleta i em va ensenyar fotos. Finalment, me'n va mostrar una d'un animal que va dir que era molt estrany que es deixés veure i que era molt perillós. Un lleó de la muntanya. Just el que havia vist jo».

Timmis creu que Europa és un continent privilegiat i no té cap dubte que, si ha de parar, com farà ara, és el millor lloc per fer-ho, malgrat que no l'apassiona la fredor del seu país, que de bon grat canviaria per la calidesa que ha trobat a Amèrica del Sud o l'ambient que hi ha «a les places de Barcelona». Té ganes de tornar amb la seva família, però. En tot aquest temps s'hi ha comunicat amb Skype un cop al mes. Quan va sortir d'Anglaterra els llocs amb Wi-Fi eren comptats, però «en dos o tres anys n'han posat a les cafeteries i restaurants i, ara, també als espais públics, com a les places».

A la seva ciutat col·labora fa temps amb una entitat que ajuda infants amb risc d'exclusió social. «Hem de pujar la canalla amb un canvi de mentalitat de no abusar dels altres sinó de respectar-los. Si canviem la mentalitat en segons quins temes al primer món, el tercer món li anirà al darrere».

A Uzbekistan, un home va matar un pollastre per donar-li a ell; ha dormit al desert sota les estrelles escoltant l'udol dels llops i va passar «dues setmanes al mar [per anar a les illes Fiji, a Nova Caledònia i per tornar a Austràlia] sense res. Dos tripulants i jo en un vaixell petit, amb tempestes, vent i onades de sis metres».

Més endavant, quan carregui les piles, té ganes d'anar a Àfrica, aquest cop, però, sense bicicleta.

El lloc web de Leigh Timmis es diu www.pedal360.com