Ple total a la sala d'actes del Casino de Manresa en el primer acte de la campanya impulsada per l'Ajuntament de Manresa i la comunitat musulmana per trencar tòpics sobre l'Islam. En l'acte, endolcit amb te i pastes, el punt més amarg el va posar la crida dels presidents de les dues mesquites de la ciutat, Abdellah Anhari i Noureddine el Bennadi, a «no deixar els nens en terra de ningú», perquè n'hi ha que se senten «rebutjats aquí per immigrants i al Marroc per estrangers».
L'acte tenia per objecte donar informació per superar prejudicis i això és el que van fer Noureddine el Bennadi, president de la mesquita del carrer Sèquia Mosaab Ibn Omair; Abdellah Rahmani, responsable de formació de la mateixa entitat, i Abdellah Anhari, president de la mesquita El Fath de la Fàbrica de l'Aranya.
Després de les intervencions dels ponents -a la taula també hi havia la regidora Mercè Rosich i Josep Vilarmau, coordinador del programa d'Acollida, que exercia de moderador-, el públic va poder posar sobre la taula aspectes que els preocupaven.
Una ginecòloga i una professora d'adults van posar de manifest la seva incomprensió davant de fets com que els fills haguessin de traduir durant les consultes perquè les seves mares no coneixien la llengua malgrat fer molts anys que són a la ciutat o que en el moment que a l'aula s'havien passat imatges en què sortien dones en biquini hi hagués dones que l'abandonessin dient que si el seu marit se n'assabentava no les tornarien a deixar anar a classe. Incomprensió perquè no es pogués fer una simple sortida conjunta al Passeig a fer una orxata.
No generalitzar
La resposta a la manca d'autonomia de dones que les dues intervencions volien posar de manifest va ser resposta amb el prec a no generalitzar el comportament d'un tipus de persones que poden provenir d'àmbits rurals i patir d'analfabetisme. El prec a no prendre com a norma actituds personals que, per exemple, no són aplicables a moltes dones que fan cursos per aprendre català i castellà i noies que sí que han estat escolaritzades. Així que més que un problema de sexisme pot ser atribuïble a diferents circumstàncies generacionals.
Abdellah Anhari i Noureddine el Bennadi van tenir molt interès a respondre la gran pregunta: per què no s'integren?
Van explicar que, des del seu punt de vista, la integració és un camí de dues direccions i que igual que dos no es barallen si un no vol, la integració es fa més difícil si no hi ha un desig mutu de comprendre's, una voluntat generalitzada d'entesa més enllà d'actituds individuals d'uns i altres.
Anhari es va demanar per què cap escola de Manresa havia anat a visitar la mesquita de l'Aranya? Per què professors els recriminen que els nens estiguin el cap de setmana aprenent àrab a la mesquita -cosa que és falsa perquè només hi van una hora i mitja- i no accepten la petició de posar la llengua àrab com una activitat extraescolar? Per què en determinades escoles només hi ha alumnes fills de pares immigrants?
El Bennadi va insistir en el caràcter obert de les mesquites i en la necessitat que uns i altres participin més en activitats de tota mena, ja que no es pot estimar allò que no es coneix i és molt fàcil menysprear allò que s'ignora.
Per contra, la suma, la barreja i el contacte contribuirien a solucionar el principal problema que, des del seu punt de vista, és que «falta comunicació per ambdues bandes. Falta integrar-nos més els uns als altres».
