La parella veïna d´Artés formada per Ruth Hurtado i Marc Solanelles, cofundadors de l´Associació Little Stars de la Catalunya Central juntament amb Núria Caberol i Jordi Amblàs, ha obert les portes de casa seva per explicar, sense filtres, com van viure la duríssima pèrdua de la seva filla Arlet, el 2013, quan ella ja estava a la setmana 32 de l´embaràs.

L´Arlet havia de ser la seva primera filla?

Ruth Hurtado: no. Malauradament ja havíem tingut un avortament de primer trimestre abans d´esperar l´Arlet. Va ser l´estiu del 2012. En aquell moment no li vam donar la importància que més endavant hem vist que li toca. Em van fer un raspat i em van dir aquella frase tan típica: «dues o tres regles i ja hi podeu tornar». I d´aquesta primera pèrdua gairebé no en vam parlar.

I van fer cas al ginecòleg?

R. H.: sí, l´octubre del 2012 em vaig tornar a quedar embarassada. I tot i que el principi anava amb por per la primera pèrdua, van anar passant les setmanes, vam passar de la 20 i ens van dir que estava tot bé. En aquella visita vam saber que era una nena, vam començar a fer els preparatius, vam pensar els noms...

Semblava que tot anava bé.

M. S.: sí, a la setmana 26 d´embaràs vam tornar al ginecòleg, no li van fer ecografia, però ens van dir que estava tot correcte i que hi tornéssim la setmana 30.

I què va passar en aquella revisió a la setmana 30?

R. H.: em van fer l´ecografia amb un aparell diferent del de sempre. I el metge ens va dir que anéssim a una altra sala perquè no ho veia bé. Aleshores va venir un altre metge i llavors vam veure que alguna cosa que no anava bé. No ens deien res, i el metge que acabava d´entrar va fer una mirada fulminant al nostre ginecòleg. Ens vam quedar sols amb el nostre doctor i em va dir «vesteix-te, que te n´has d´anar a Sant Joan de Déu perquè hi ha alguna cosa que no va bé». I jo li vaig dir, «però què passa?»; i ell ens va dir: «no em pregunteu res que no us pugui dir». Vam sortir intuint que hi havia alguna cosa que no anava bé, però no ens imaginàvem el que ens dirien.

Què els van dir a l´hospital?

M.S.: ens van atendre dos ginecòlegs i quan van veure el que passava es van posar les mans al cap. Ens van preguntar: «sabeu què vol dir espina bífida»? Això és el que tenia la nostra filla Arlet, una malformació que es genera a la columna vertebral, i que fa que mentre es forma el fetus no es tanqui bé, i es filtri líquid amniòtic dins del seu propi cos, li entri al cervell i li ocasioni malformacions.

I això se sol detectar abans?

Sí, com a màxim a la setmana 20 s´ha de veure, però abans és possible.

I què van fer?

A Manresa ens van informar de tot i ens van donar un paper per si decidíem aturar l´embaràs.

La decisió devia costar molt.

R. H.: moltíssim. A la Vall d´Hebrón ens van informar sobre els pros i els contres, de la qualitat de vida que podria tenir la nena... Jo estava en xoc, allò era tan gros que no em podia estar passant a mi i només deia «jo vull la meva filla». En canvi, el Marc tenia clar que no podíem seguir. Van ser 15 dies d´autèntic calvari, baixàvem dia sí dia no a la Vall d´Hebron, i quan era aquí me n´anava a casa els pares, perquè a casa no m´hi podia estar, pensa que ja teníem l´habitació muntada i totes les coses de la nena.

I va arribar el dia que en què els va tocar decidir.

M. S.: sí, en l´última ressonància que li van fer a la Ruth, van veure que la nena havia empitjorat. Si decidíem tenir-la havia de néixer per cesària perquè no hauria suportat el part, i només néixer els metges l´havien de portar a la UCI per estabilitzar-la i realitzar-li diverses operacions que no sabíem si superaria. Al final vam decidir aturar l´embaràs, fer una inter-rupció legal de l´embaràs, que en diuen. Recordo que aquell dia era un dijous i el dilluns s´aturava l´embaràs.

Quatre dies molt durs, suposo.

R.H.: em vaig menjar uns canelons el diumenge i vaig dir a l´Arlet: «són els últims canelons que ens mengem juntes». L´endemà vam anar a la Vall d´Hebron, em van posar l´epidural i al cap d´una estona, em van venir a aturar la criatura. Primer s´havia d´aturar ella i després em van donar unes pastilles perquè iniciés el part. Vaig trencar aigües i vaig notar perfectament com sortia, ja que no em va fer efecte l´epidural.

Després de néixer se la van endur. Primer havíem dit que no la volíem veure perquè teníem por, no sabíem què veuríem, però quan m´estaven cosint, ens vam mirar l´ún a l´altre i vam dir-nos «la volem veure». De fet, a l´hospital et recomanen veure la criatura, per poder iniciar el procés de dol.

I van veure la seva filla.

R. H.: sí, ens la van ensenyar ben embolicada, jo només li demanava perdó, però no gosava agafar-la, només li tocava la mà. Vam preguntar si realment tenia espina bífida, perquè l´esquena no l´hi vèiem, i ens van dir que sí. Llavors vam demanar a la llevadora que li fes fotos.

M. S.: jo, la veritat, és que no vaig dir res. Jo me la mirava, però no em sortia res de dins.

I aquell 27 de maig del 2013 va néixer la seva filla i els va tocar iniciar un cru procés de dol.

Sí, primer vam haver de fer tots els tràmits amb la funerària. A la Vall d´Hebron ens van dir que la podien portar a una fossa comuna del mateix hospital o que ens la podíem emportar. Vam decidir que la incineraríem i ens n´emportaríem les cendres a casa. Vam triar l´urna, ens vam acomiadar d´ella nosaltres dos sols abans de la incineració i al cap d´una setmana vam anar a buscar les cendres. No vam fer cap cerimònia.

Han passat quatre anys des d´aquell dia, han tingut una altra filla, l´Abril. Com els ha canviat passar per aquell episodi?

R.H.: a mi m´ha fet més forta, més selectiva, una altra persona. Sempre ho dic: el 27 de maig del 2013 va morir l´Arlet i també la Ruth, i va néixer una altra Ruth. I aquell dia em vaig convertir en mare, tot i que no reconeguda.

Com van entomar la tornada a casa sense la seva filla. Van trobar el suport necessari?

M. S.: ens hauria agradat trobar una associació com Petits amb Llum, que té seu a Barcelona, o la que hem fundat nosaltres. Pel que fa a la societat, hi ha frases que et diu la gent que et troba pel carrer i et vol animar que són demolidores com «no us preocupeu que ja en tindreu un altre, de fill». Recomanem a les persones que no s´hi han trobat que no opinin, que si no saben què dir que facin una abraçada, un silenci... és més prudent que dir segons què.

Ara tenen l´Abril, nascuda l´any 2015. Com van viure l´embaràs i el part?

M. S: la Ruth es va quedar embarassada l´agost del 2014, després de poc més d´un any de la pèrdua de l´Arlet. Vam passar moltes pors, cada ecografia era un drama, un patir. Gràcies a la llevadora d´aquí Artés vam aconseguir que ens portessin com a embaràs d´alt risc, ja que hi havia possibilitats que tornés a passar. Així que ens feien més visites, i moltes més ecografies.

R. H.: no vaig gaudir l´embaràs, ja que jo no ho donava per segur, em costava fer-hi vincles, parlar-li... em feia por. I el nom? Fins als 8 mesos d´embaràs no el vam decidir. El part va ser ràpid, vaig arribar a l´hospital i la llevadora em va dir, «tranquil·la, d´aquí poc tindràs la teva filla», i em vaig posar a plorar. També plorava mentre paria, aquella sensació em portava massa records. Avui dia creiem que l´experiència que hem viscut ens ha fet ser uns pares més protectors amb la nostra filla Abril.