De cop i volta el guru del concepe Economia del Bé Comú, l'austríac Christian Felber, es va aixecar de la cadira, va anar al mig de l'escenari i va fer el pi. Un pi perfecte. La gent que mig omplia el teatre Conservatori de Manresa va quedar parada, però va acabar d'entendre què volia dir. En resum: el món va al revés de com hauria d'anar.

Al revés vol dir que cal canviar les regles del joc, i l'afany de lucre i la competència que caracteritzen el capitalisme han de donar pas a la cooperació i el bé comú.

Felber va ser aquest dimecres a Manresa convidat a la 2a Mostra d'Economia Social. És l'impulsor d'un nou model: l'Economia del Bé Comú (EBC), que va néixer fa sis anys i a poc a poc s'està escampant per tot el món. El que proposa en l'àmbit teòric és agosarat i senzill al mateix temps: l'economia ha de ser un mitjà al servei de les persones, la societat i, en definitiva, la vida. I els diners no haurien de ser una finalitat, sinó també un mitjà al servei del bé comú, una societat més justa i sense desigualtats. Però ara no és així. Allò del pi.

Aquest concepte no s'ho ha inventat ell, va confessar. Ja ho deia Aristòtil. Per a Felber, el contrari no és economia. És enriquir-se, és capitalisme o, com en deia ell, crematística. I qui es fa dir economista però segueix l'actual model imperant, és un crematístic.

El que semblaria lògic

«No hauria de fer falta dir que el bé comú o la solidaritat han de ser l'objectiu de l'economia, però els crematístics han copat el concepte d'economia i ens hem de molestar a recuperar els seus valors fonamentals», va assegurar.

Exemples. L'èxit en economia es mesura actualment amb el Producte Interior Brut (PIB), balanços o rèdits financers. Però aquestes dades no avaluen el grau de satisfacció dels ciutadans, la seva qualitat de vida o el seu benestar. En definitiva, uns índexs de vida millors.

Es pot donar el cas, va continuar explicant, que una empresa presenti uns balanços amb guanys importants, però que hagi destruït llocs de treball, que perjudiqui el medi ambient, que les condicions dels seus treballadors siguin deplorables o que no pagui els impostos justos. En resum: que hagi empobrit la societat. «Això és ineficaç», va afirmar. «Només si una empresa fa una societat més rica es pot considerar que ha tingut èxit».

Per això cal canviar els índexs que calculen el que ara es considera un èxit econòmic, i substituir-los per mesuradors del benestar de la societat en funció de les prioritats de cada població. La ciutat de Portland, als Estats Units, ja ho ha començat a fer.

També va aconsellar observar els resultats ètics de les compres, i elaborar unes etiquetes perquè els consumidors puguin tenir aquesta informació sobre eficàcia ètica. Va reclamar incentius legals perquè els productes ètics siguin igual de competitius que els qui no ho són i que acostumen a ser més barats. «Al lliure mercat no hi ha llibertat, i això s'ha de revertir».

L'Economia del Bé Comú també és política, va afirmar. Qui propugna que no hi ha alternatives a l'actual model econòmic s'equivoca, perquè «en una democràcia real sempre hi ha alternatives, tot i que ens vulguin fer creure que no». Aquí, però, es topa amb un altre problema. «La democràcia està fallant. L'hem descuidada, i, en canvi, hauria de ser un procés permanent de millora. I això no ho hem fet», va reblar.