El ple municipal és l'escullera on van a petar les onades del malestar ciutadà, però sovint l'esclat de l'onada queda en soroll i en bromera perquè l'Ajuntament no té els mitjans ni les competències per solucionar els problemes que s'hi plantegen.

Així, és freqüent que després d'un intens episodi d'empatia entre els regidors i els ciutadans que intervenen al ple, per queixar-se del que els dol i suplicar respostes, algú llanci la galleda d'aigua freda de la impotència, o tot plegat es resolgui amb una expressió de suport i el compromís de traslladar-lo a les instàncies corresponents. I tothom és lliure de creure si la impotència és real o és excusa.

Dijous passat van intervenir al ple municipal de Manresa una portaveu de la PAHC (Plataforma d'Afectats per les Hipoteques i el Capitalisme) i una treballadora d'Unipost, empresa que reparteix la correspondència municipal. L'habitatge i la feina, dues fonts de precarietat.

La primera va fer-ho per titllar de clarament insuficient el pla municipal d'habitatge que s'aprovava en aquella sessió. Una insuficiència que el govern no nega, però davant la qual la resposta és «fem el que podem». Que no es gaire, a la vista dels retrets. Al final resulta que la PAHC obté més resultats a còpia d'ocupacions que l'Ajuntament amb les lleis i els pressupostos a la mà.

Hi ha «emergència habitacional», hi ha pisos buits de sobres per solucionar-la, hi ha empatia, però també impotència i desesperança. L'equip de govern informa que en dos anys només s'ha aconseguit cobrar una multa als bancs per la qüestió dels habitatges que mantenen indefinidament desocupats, i només s'han aconseguit posar en servei de famílies necessitades 23 dels més de set-cents pisos buits de les entitats financeres. David només guanya al cinema. Depriment.

La segona intervenció va descriure un panorama laboral que va fixar els regidors a la cadira i no els va deixar apartar la mirada. Rebaixes de sou, endarreriments constants, percepcions mínimes, promeses incomplertes. La mena de panorama que ens fa sortir de la crisi amb la certesa que tenir feina ja no impedeix ser pobre. Les expressions dels regidors mostraven tota la solidaritat del món, i els aplaudiments al final de les dues intervencions de la treballadora ho van confirmar, però el regidor d'Hisenda va recordar que l'Ajuntament de Manresa és només un petitíssim client d'aquesta grandíssima empresa que està en crisi general, de manera que poca cosa podia fer-hi, més enllà de persistir en la inclusió de clàusules de caràcter social en els contractes de serveis que es posen a licitació.

Multar l'empresa? Hauria tingut algun efecte real i palpable sobre els treballadors de Manresa, o hauria estat un bumerang?, es va preguntar el govern. Empatia i desesperança.

Llavors, anar a parlar al ple municipal no serveix de res? De menys serviria no fer-ho quan se'n té l'oportunitat. El consistori és un altaveu, i el que s'hi diu i s'hi aprova, fins i tot quan només són manifestacions de simpatia, sempre mou una mica d'aire. Hi ha demandes que col·leccionen adhesions de plens municipals, i quan en tenen moltes, les utilitzen com a munició davant dels governs superiors.