Els últims cinc anys el percentatge d’adolescents tractats a l’hospital de dia del Centre de Salut Mental Infantojuvenil de la Fundació Althaia de Manresa per haver-se causat autolesions s’ha més que doblat. Del 22 % del 2012 s’ha passat al 51 % el 2016. Això vol dir un de cada dos joves. L’any passat van ser una vintena d’entre 11 i 18 anys.
Es tracta d’un fenomen que ha augmentat en consonància amb l’increment d’ús de les xarxes socials i la telefonia mòbil, i que ha generat alarma a la societat i també entre professionals. L’últim exemple que va tenir més ressò mediàtic va ser el de la Balena Blava. Una mena de joc provinent de Rússia que incitava joves a autolesionar-se i superar certes proves fins al suïcidi.
Inquietud professional
En l’àmbit professional també hi ha inquietud perquè es tracta d’una situació nova. Per això diversos hospitals de la xarxa Pública de Salut Mental de Catalunya han creat un grup de treball per abordar la problemàtica. S’anomena Greta, Grup d’Estudis i Tractament de les Autolesions. El formen l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, l’Hospital Clínic de Barcelona, el Sant Pau, l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues i la Fundació Althaia de Manresa. L’objectiu del grup és determinar les causes de l’increment de les autolesions entre els joves i els adolescents, implementar accions de control i definir estratègies de prevenció eficaces.
La psicòloga del Centre de Salut Mental de la Fundació Althaia, Anaís Lara, forma part del grup juntament amb la psiquiatra Marta Fernández. «El que ens preocupa és que això augmenti més i no hi ha una evidència científica de quin és el tipus de tractament més adequat». Assegura que el grup té la finalitat d’estudiar el tema i «donar una resposta eficaç a les famílies i a les persones que tenen aquest tipus de conducta tan negativa».
Lesions per reduir angoixes
En la gran majoria de casos els joves i adolescents es provoquen lesions per reduir l’angoixa o l’ansietat que pateixen en aquell moment pels motius que siguin. En alguns casos hi poden haver problemes de salut mental previs, però «cada cop ens arriben més adolescents que no tenen una patologia d’entitat» i que busquen alleugerir d’una forma ràpida el seu malestar.
«Quan estic malament, un tall em dóna una sensació més forta d’alleujament», pensen els joves i adolescents. Això és degut a una baixa tolerància a la frustració i a la recerca ràpida de respostes. Es busquen solucions immediates al problema. «Vivim en un món en què tot ha de ser ara mateix. Un tall és una sensació immediata de dolor que fa baixar les sensacions d’incomoditat i angoixa que es poden tenir per altres motius».
Però el peix es mossega la cua. Queden marques que s’intenten amagar, l’angoixa originària no desapareix sinó que s’incrementa i el pitjor de tot és que pot arribar a crear addicció, fa notar.
Les xarxes socials i el mimetisme han anat escampant la pràctica. Al Centre de Salut Mental Infantojuvenil d’Althaia han observat que un jove pot presentar una conducta d’autolesió, i altres companys de la classe l’han imitat. «Com a adults pensem que és una bestiesa, però estem en un tram d’edat en què solen provar coses noves. I si ho fa algú de la teva classe o algú que és amic teu, es va estenent».
Alarma i continguts impropis
El que alarma especialment Lara és que aquesta pràctica s’escampi en forma de joc, amb un punt lúdic o de repte. «Que capti persones que no tenien ganes de fer-se mal, sinó provar experiències noves». A Althaia han notat quan algú es comença a autolesionar d’una forma peculiar de seguida li surten imitadors.
La Universitat del País Basc ha fet un estudi basat en una enquesta a 500 menors en què determina que el 32 % ha vist en línia continguts inapropiats i potencialment nocius (veure gràfic del costat). Entre ells, autolesionar-se. També n’hi ha d’altres com promoure desordres alimentaris o missatges d’odi. Segons el mateix informe, el 2010 el 8 % dels menors havien vist pàgines web sobre autolesions, i el 2015 va passar al 17 %. L’estudi, Net Children Go Mobiel. Riscos i oportunitats, considera que aquesta qüestió no ha generat prou atenció per part dels legisladors enfront d’altres fenòmens com el bullying o la pornografia.
Les lesions acostumen a ser ferides a l’avantbraç fetes amb fulles d’afaitar
La majoria dels casos que arriben al Centre de Salut Mental Infantojuvenil de la Fundació Al-thaia de Manresa són autolesions lleus, explica la psicòloga Anaís Lara. Hi fan cap o bé perquè ho han detectat els pares (abans de sol·licitar visita a l’especialista de salut mental cal passar pel pediatre), o bé l’escola. En molts pocs casos arriben a través d’urgències de l’Hospital Sant Joan de Déu.
També s’ha donat casos d’alguns adolescents que han pres prou consciència del problema que tenen i que han demanat ajuda. «Però generalment no pel fet que s’autolesionin», aclareix Lara, «sinó pel malestar que viu».
Les autolesions més freqüents són a l’avantbraç i, en menor mesura, a la part abdominal i a les cuixes. El sistema més utilitzat són les fulles d’afaitar, alguns tipus de ganivet, tisores o fins i tot les fulles de les maquinetes per fer punta al llapis. També es fan rascades abrasives amb les ungles.
Assegura que no hi ha un patró definit de menors que s’infringeixen lesions, sinó que tant poden ser de famílies benestants o de vulnerables perquè «l’origen de l’esmentat malestar pot ser molt divers, i l’inici d’autolesionar-se també». Lara s’ha trobat casos de pacients que no han tingut cap contacte amb les xarxes ni havia parlat mai amb ningú de causar-se lesions. «Tot va començar per un malestar seu. La gran majoria, però, coneixen algun company o ho han vist per les xarxes o en alguna sèrie. Pel sol fet de parlar del tema ja es posa com a opció».
Hi ha joves que en la primera visita no volen parlar del tema, explica Lara. «D’entrada, a la gran majoria no els agrada parlar ni del moment de fer-se les autolesions ni perquè se les ha fetes. Com que hi ha un patiment associat, no és agradable». Per això normalment no es parla d’entrada de les lesions en si, sinó de si són una mostra d’un «patiment important». Segons Lara, la ferida en si mateixa no és l’important per a l’adolescent, sinó la conseqüència».
En una visita habitualment hi ha els pares durant una estona. Després els joves es queden sols amb el professional perquè se «senten més còmodes. Canvien de registre. La majoria ho viu malament, amb vergonya, malestar, i no tenen ganes de fer patir els pares». Davant el professional s’atreveixen a parlar més «perquè no hi ha un vincle emocional».
