«He estat ben acollit quasi al cent per cent»

Va entrar al bisbat de Vic el 2007 i ha voltat per mig Bages.

Sí. He estat a Santpedor nou anys i uns mesos a Sant Vicenç.

I a Sant Fruitós de Bages.

Sí, perquè, l'any anterior, quan mossèn Amat es va posar malalt, hi havia el dubte de si es tornaria a incorporar. Després que els metges li diguessin que millor que no tornés a agafar responsabilitats, jo portava Santpedor, Castellnou i Argençola i, a més a més, vaig haver d'assumir Sant Fruitós un any.

Voltar tant, no és un inconvenient per a un mossèn a l'hora de fidelitzar la feligresia?

És que jo crec que els esquemes van canviant. Abans del 62 era un costum que s'enviava un mossèn a una parròquia i s'hi quedava tota la vida, però això va anar canviant per una cosa pràctica. Imaginem-nos que hi arriba i que, o bé ell o bé els fidels, no acaben d'encaixar i s'ha de passar allà tota la vida. Per mil raons, però també per aquesta, es va optar pel canvi. Aquest canvi, fins ara, era un canvi estable. Ara, amb els pocs que som, crec que, matemàticament, es donarà més sovint perquè la rotació no és la mateixa si es fa amb un gruix més important que amb un nombre més reduït. És una cosa a la qual ens haurem d'acostumar els capellans i els feligresos.

Quan li diuen que anirà a la segona catedral del bisbat, què li passa pel cap? És un repte?

És un repte. És clar que sí. La novetat sempre fa respecte. És un nou repte que està ple d'interrogants, als quals, amb la convivència, has d'anar posant respostes.

Me'n pot dir algun?

Fins ara, m'havia mogut pels pobles del voltant. Per tant, he passat de poble a ciutat, i és un canvi perquè la mentalitat, la manera de ser, d'actuar i de viure no és igual. Els anys que vaig viure a Santpedor, quasi coneixia tothom. Podia dir: aquesta és la Maria, és germana del Joan, és cosina de l'Alba, i això, en una ciutat, és molt difícil. Quan saps que es diu Joan o no ho saps, el tracte no és el mateix.

El fins ara rector de la Seu formava part d'una associació suspesa pel Vaticà. Sovint, hi ha casos de gent de l'Església que falla, diguem-ho així. Des de dins, com es viu aquest descrèdit?

He de ser sincer. Com que em toca donar classe de metodologia, procuro aplicar-ho, també, a la vida. El tema concret del Poble de Déu [l'associació suspesa] lamento que no el tinc documentat. Per això, per prudència, no opino. Si se'm pregunta en general, una de les bases de la fe cristiana és reconèixer les nostres debilitats i treballar per anar superant-les, però no obviant-ho. Reconèixer que som humans i que som limitats.

El que ha fet l'Església durant molt temps ha estat amagar-ho, i això fa que perdi creients. Està en crisi, i un exemple és que cada vegada hi ha menys vocacions.

Hi ha coses que ens pensem que passen perquè som Església i, no, és perquè som humans. Assumir les seves debilitats no és fàcil per als homes, i això també passa a l'Església. No hi ha una crisi eclesial, hi ha una crisi de la societat perquè som els mateixos. En general, les dificultats que es viuen a dins de l'Església, tenen molt a veure amb les que es viuen a la societat en la qual està inserida. Per això no passa pel mateix moment a Europa, a Amèrica, a Àfrica, a Àsia, perquè són molt diferents.

Abans, els mossens anaven a fer missions a l'Àfrica i ara els mossens de l'Àfrica vénen aquí. Se sent que ha vingut a fer missió.

Depèn del que s'entengui per missió perquè, en algun moment, s'entenia com anar a evangelitzar, a civilitzar. Si s'entén en aquest sentit, no m'hi sento identificat. En canvi, la missió en el sentit de dir: vaig a compartir amb els altres allò que tinc, que he descobert, que m'ha fet un bé. En aquest sentit, sí que m'hi sento identificat.

I que hi hagi qui digui: un mossèn negre a Manresa! S'ha trobat amb molt rebuig?

He de dir que he estat ben acollit quasi al cent per cent. Hi ha algun cas... Quan vaig anar a Santpedor, hi havia una àvia que no acostumava anar a missa perquè anava coixa i que va dir a la seva família: «ara vindrà un mossèn negre, feu el favor de portar-me a missa tantes vegades com faci falta per tenir misses acumulades perquè quan vingui un mossèn negre jo no tornaré a missa. Això m'ho va explicar la seva família. Jo vaig pensar que amb aquesta àvia ens faríem amics. Llàstima que el 15 de setembre del 2007, quan vaig fer la presa de possessió, que és l'entrada oficial, justament va ser el dia del seu enterrament.

I, a part d'això?

Jo no ho he detectat. Ho puc explicar per dues raons. No ho he detectat perquè no ha passat i perquè jo tampoc no porto aquesta preocupació. Ho dic perquè, psicològicament, quan portes una preocupació, et porta a veure allò que és i allò que no és.

Vostè s'ha format molt. D'on ve aquesta necessitat d'estudiar?

Si un mossèn ha d'estar al capdavant de la gent, ha d'estar format i informat contínuament. Si no, el que passa és que pot caure en un enfocament ideològic. És a dir, de tenir quatre idees de fa cinc segles amb què s'intenta solucionar tot, i la vida és molt més que la suma de quatre idees.

Què podria fer l'Església per acostar-se més a la gent?

El primer que ha de fer és entendre la societat. Segon, no caure en el pessimisme. Dir que la societat actual està malament, no, està com és. És un cos que es caracteritza per un moviment i canvi continu. Per tant, no està ni millor ni pitjor. Té les seves deficiències, però també té virtuts. S'ha d'entendre amb realisme. Com està i en què el nostre missatge, l'evangeli, pot contribuir. Entenent això, podem fer una bona feina, perquè tan perillós és desconnectar d'aquesta societat com seguir-la cegament. El cotxe, per alguna cosa té l'accelerador i el fre. La societat, a vegades, només pitja l'accelerador. Algú, en algun moment, amb criteri, amb seny, ha de dir: vigilem, que aquí hi ha un revolt, potser hem de pitjar una mica el fre. Per molt que no sigui popular, algú ho ha de dir.

Com li agradaria que fos el tracte amb els fidels a Manresa?

Entenc que en una comunitat cristiana s'hi ha de respirar un bon ambient. Que, quan un hi entri, s'hi senti bé.