Pilar Badia, portaveu de la Plataforma per a la Millora de la Salut Mental a la Catalunya infermera retirada i expresidenta de Metges del Món de Catalunya, i Antoni Garcia, un dels membres impulsors i usuari del servei, critiquen el que consideren que és un ús excessiu, a la unitat d'hospitalització de malalts psiquiàtrics de Manresa, de la immobilització amb corretges de pacients quan tenen crisis.

Per què al ple de l'Ajuntament de Manresa

Pilar Badia: Perquè dintre de la reforma d'Althaia, que ha quedat molt espectacular, ha quedat la part de l'hospitalització de les patologies psiquiàtriques per reformar. I allò és avui en dia indecent. Així de clar. A més, s'utilitzen metodologies que en molts llocs s'estan abolint, i el lloc com a tal no és gaire digne.

Pot concretar?

P. B.: No està tocat des de fa més de 20 anys. Tot ha estat reformat menys aquella unitat. El personal no ha estat especialitzat. És el conjunt. No només l'edifici, que també, sinó com es tracta a Manresa una patologia tan important.

Però és un espai digne que desenvolupa la seva funció?

Antoni Garcia: En part. D'alguna manera o altra atén els malalts mentals, però els atén, en gran part, mitjançant contenció mecànica, que pensem que ja hauria de començar a estar abolida. Una dada: a l'Hospital de Sant Pau s'ha abolit en el 80 % i aquí estem amb uns protocols que, no diré tots, però de seguida s'aplica. Aquesta és una cosa que no podem consentir. Al segle XXI estem en una fase de crueltat impressionant pel que fa a aquest procediment i altres tipus. No dic que tots els metges i infermeres, n'hi ha de molt bons i de molt bones, gairebé tots, però que s'aplica la contenció mecànica com a protocol amb molta facilitat, això és veritat.

Quins efectes tenen les deficiències que denuncien sobre els afectats?

P.B.: Surten traumatitzats com si vinguessin d'una presó perquè la meitat de les vegades no poden veure qui els ve a veure, es troben que perden coses -això ja ho hem denunciat a dintre més d'una vegada- i els prenen l'autoritat amb massa facilitat. Creiem que s'ha de mirar a veure qui encara és capaç de col·laborar en el seu tractament i a qui s'ha d'imposar del tot. Els efectes són molt negatius. Surten molt afectats.

Quins són els principals problemes assistencials als quals s'enfronten?

A.G.: Manca de personal motivat, falta d'espais oberts i sobre drets humans hi ha molt a dir. Torno a repetir que no en tots els casos sinó en una part és així: quan hi entres et prenen gairebé tots els drets, més que a un pres gairebé, i no estic sent sensacionalista. A l'hospital hi ha habitacions rònegues. Et donen pastilles per un tub i això és molt lamentable. Entres allà i veus persones que van d'un cantó a l'altre pel passadís. Al menjador hi ha una taula de ping- pong i a banda d'això i d'algunes activitats que fan treballadores socials als malalts no es fa res més. Desitjaríem un espai molt més obert, modernitzat, on et puguis relaxar, amb música.

P.B.: Et presenten làmines de teràpia de fa 25 anys per pintar. No s'ha treballat la renovació. És una pena. No s'ho mereix, la població de Manresa ni de les comarques ateses. Si una persona va a l'hospital per un mal d'apèndix vas a una zona normal. L'hospital sempre cohibeix, però si està decent el lloc on entres ja tens el 25% de guarit, però allà t'augmenta la malaltia un 25%! Calen espais amplis. Allà un malalt veu l'altre i de seguida et diuen: «Aquest fa tant temps que està lligat». Els afecta molt.

Com s'ha de canviar això?

A.G.: L'altre dia van fer un programa per la televisió que deia que la contenció mecànica que s'aplica a Finlàndia és zero i aquí estem amb una contenció mecànica molt, però mol gran. Gairebé s'aplica com a primer protocol, i això és molt bèstia. Pensi en una persona angoixada, ansiosa i neguitosa a qui lliguin de peus i mans...

P.B.: A vegades s'aplica com un càstig i no com una teràpia. Per a nosaltres és un problema gros.

A.G.: A la mínima que dius «jo no vull fer això» et poden dir «escolta! Si no fas això et lliguem». No és això!

Per què considereu necessari que es creï un centre paral·lel o complementari a Mosaic?

P.B.: La Plataforma agrupa tothom qui vulgui entrar a treballar per millorar la salut mental a la Catalunya Central. Nosaltres pretenem instituir la nova psiquiatria, però necessites un lloc físic i que sigui un espai que ajudi a guarir on es puguin trobar famílies i professionals. Els professionals al lloc de treball potser han d'aplicar allò a què els obliguen a fer, però potser es podrien expressar d'una altra manera en un lloc més obert. Mosaic té unes característiques però no té tot això. En aquest àmbit està tot com molt classificat i nosaltres voldríem que estigués més obert perquè ens ajudaríem els uns als altres, perquè la diversitat suma.

A.G.: Apostem per un espai a la natura que permeti relaxar l'ambient i tenir una atenció més personal, menys institucionalitzada. També hi podrien tenir cabuda medicines alternatives.

Quins criteris sobre la salut mental han quedat obsolets?

P.B.: Hem parlat de la contenció mecànica, la pèrdua de la capacitat de decidir i els electroxocs.

A.G.: S'ha avançat tan poc en el món de la psiquiatria que cal recórrer a mètodes del segle XIX com són els electroxocs, que, per descomptat, no haurien de ser la solució. Alguna cosa no funciona.