«L'actitud del bisbat cap a la Seu causa desesperança i desànim»

Després de 28 anys, ha deixat la junta dels Amics de la Seu. Ha estat per qüestions personals o per les dificultas amb què han topat amb el bisbat de Vic?

A les dificultats ja hi estem acostumats. Per tant, no és per això, sinó perquè 28 anys són molts anys. És més que massa. Hi he estat molts més anys dels que hauria volgut pel fet que no es trobava relleu. Però, és clar, al final he arribat a la conclusió que si anava seient a la mateixa cadira, aquest relleu no acabaria sortint mai i m´he aixecat i l´he deixat buida, i algú altre l´ocuparà perquè ningú no és indispensable. I jo seguiré lluitant per la Seu des de fora de la junta, com un soci més.

Amics de la Seu és una entitat amb una mitjana d´edat força alta. S´han plantejat atraure més gent jove perquè, si no, l´associació està abocada a l´extinció.

S´ha intentat a tort i a dret, però un dels problemes més grans que hi ha és que es confon quasi sempre el tema del monument amb el tema Església, i això que mai de la vida els Amics de la Seu ha estat una entitat d´Església. Ha estat una entitat cultural laica on les ideologies de cadascú són les que són. I, per tant, per a l´únic que estem és per al monument.

Malgrat ser una entitat laica, és obligat que s´entengui amb el bisbat. Repassem una mica les diferents etapes que hi ha hagut.

Fins al 2003 hi va haver el bisbe Guix i, a partir d´aquí, va començar l´episcopat del bisbe Romà, però tan important com això és qui ha estat vicari general perquè, en realitat, és qui mou els temes. Mossèn Guàrdia ho va ser fins al 2009 i, sota el seu mandat, vam treballar molt bé, formant un equip molt sòlid. Després [amb David Compte] això va canviar, i en aquests canvi hem perdut més d´un llençol. També s´han succeït canvis amb els rectors. Mentre ho va ser mossèn Franquesa, tot va anar perfecte. Després d´ell, va ser mossèn Tuneu, que potser ja no tenia la mateixa solidesa de caràcter i, fins fa poc, mossèn Boqueras.

I a l´entitat?

Cal destacar, sobretot, els presidents. Aquí hi ha passat gent com Massana, Sitges, Soldevila. Jo, el que conec és l´època Busquet i, posteriorment, la de Maria Pilar Pla. En Busquet va ser un home amb una formació de gestió i uns contactes molt importants, i això va ajudar molt a fer coses, a més a més de qui hi havia al bisbat, a la vicaria general i qui era rector de la Seu. Tot això ha fet que es visqués una època força plena fins cap al 2010. Ens els últims dos anys del seu mandat ja es va complicar moltíssim la cosa i ell es mostrava descoratjat. Des d´aleshores i en el mandat actual, hem fet sempre tot el que hem pogut, enfrontant-nos als problemes que generava el monument i els seus usos no litúrgics i als que es generaven més enllà de la comarca.

Des del bisbat.

... i això ens ha dut a una certa desesperança i desànim, i creiem que en cap moment no s´ho mereix ni el monument ni la ciutat, ni el mateix bisbat ni la parròquia, ni ningú. Crec que les coses haurien d´anar diferent i hi poden anar.

Això s´ha traduït a posar pals a les rodes a la iniciativa de l´entitat, bàsicament?

Jo sempre he entès que si no formàvem part de l´estructura de l´Església, érem valorats com una gent estranya i que, per tant, no hi pintàvem gaire. Crec que això, si no ha estat així, ho ha semblat. I ha fet mal a tots perquè no tots els monuments tenen una associació que treballi tan intensament per tirar-los endavant. No ha anat bé.

Després de les obres fetes tots aquests anys, ja no hem de patir?

Sí, perquè és un monument tan gran que, mentre estàs restaurant una punta, s´està deteriorant l´altra. Tota la consolidació estructural que es va fer en el seu moment evita problemes majors, però de menors n´hi ha contantment.

Si no s´hagués fet aquella consolidació el 2004 amb els cables sota terra, la Seu...

... estaria parcialment ensorrada. I, ara, recordem que hi ha algunes parts de les quals es desprenen pedres, i alguna, com el campanar, protegida amb xarxes perquè no caiguin a sobre de ningú.

De quina de les obres que s´han fet se sent més satisfet?

Si n´hagués de triar només una, triaria el portal de Santa Maria. Estava molt deteriorat. Allò es va restaurar euro a euro amb la butxaca de tots els manresans, tal com es va fer el temple.

I quina troba a faltar?

El museu, els vitralls i finestres i el campanar, però el més urgent, perquè el temple ha de recollir diners per fer obres, i una de les maneres és a base de turisme, sobretot cultural, és tenir els equipaments museístics en condicions.

Ara tenim un museu en un espai inaccessible i en una sala que fa pena. I tenim una sala gòtica que es va restaurar amb aquesta finalitat on, de tant en tant, es fa alguna activitat.

En el seu moment hi va haver institucions públiques que, en el conveni plurianual, van condicionar la inversió al fet que es comencessin a habilitar alguns espais de cara a la reubicació del museu. Un d´ells era la sala gòtica i els espais annexos, però, enlloc de fer-ne aquest ús, una vegada es va restaurar i es va fer la gran inversió, la parròquia s´ho va fer seu perquè va dir que li anava molt bé per fer reunions. Allà, hauria anat molt bé per tal d´exposar un parell o tres de peces importants, i hi hauria més llocs per fer més sales. És una altra cosa que hem perdut en aquests canvis d´orientació de la jerarquia. Actualment, hem de dir que allò no és cap museu, és una col·lecció important, que en altres llocs lluiria amb tota l´esplendor, i aquí ho tenim confinat en un espai inaccessible, amb unes condicions que no són les idònies perquè la variació tèrmica que sofreixen les peces és molt gran. Això fa temps que ho estem mesurant. Moltes peces de fusta haurien de ser tractades pels corcs i moltes d´altres haurien d´estar més visibles, i d´altres més protegides.

L´única convenientment tractada és el Crist romànic (s. XII) i és perquè els Amics de la Seu en van pagar part de la restauració i la vitrina que el protegeix.

El que passa és que segueix estant en un lloc inaccessible i, a més, l´aspecte del lloc on és la col·lecció no és gaire estimulant. El terra està aixecat, per tant, es genera pols, àcars i corcs.

Què caldria pe canviar aquesta situació, en general. Perquè les coses es facin amb consens i amb sentit comú?

Fins ara, cal agrair moltíssim als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat que s´hagin implicat en totes

aquestes renovacions de conveni i, per tant, juntament amb l´Ajuntament, ho hagin liderat. Jo crec que tenen molt ben controlats tots els temes de l´edifici, quant a monument, a BCIN de caràcter immoble. Ara bé, no sé si no s´haurien d´implicar una mica més a revisar les peces que conté, el patrimoni de caràcter moble. En el seu temps, es va inventariar tot però, posteriorment, algunes peces s´han desubicat. Alguna peça tèxtil no es troba... S´hauria de revisar com està tot aquest inventari i crec que no només ha de ser intern, de la propietat, sinó també fet oficialment per part del Servei de Cultura.

On és l´inventari que es va fer?

No ho sé. Nosaltres l´hem demanat moltes vegades. En els estatuts dels Amics de la Seu queda ben clar que hi som per a la conservació de l´immoble i del contingut, i això no ho podem abordar si no es faciliten les coses.

Enguany ha plegat qui n´ha estat el director arquitecte durant prop de 40 anys, Francesc Xavier Asarta. Com definiria la petjada que ha deixat?

Dins la memòria de la meva estada de 28 anys allà, no sabria deslligar el monument de l´arquitecte. És una persona d´una envergadura professional tan important que serà molt difícil de substituir, per bé que estic segur que els que el succeeixen s´esforçaran moltíssim i seguiran el seu mestratge. És una persona que ha estat providencial per a l´edifici. I Jaume Soldevila, fent d´aparellador, també, i amb Asarta han fet un equip importantíssim.

També enguany fa cinc anys de l´incendi al claustre causat pels ciris oferts a Santa Llúcia. Com ho recorda?

La sensació de devastació absoluta del claustre en aquell moment em va fer pensar que l´aspecte que devia tenir el temple en alguns racons en la postguerra immediata no devia ser ni millor ni pitjor. Devia ser una barbaritat així. Per sort, es va recuperar.

Algun altre moment dolorós?

La plaça de la Reforma. Per a mi un dels moments més crítics va ser quan es va construir tota la plaça. En ocasió d´allò es va suprimir el vial del Puigcardener, que encara ara ens seria molt útil, i l´estètica ultramoderna i pensada tal vegada per presentar-la a algun concurs d´arquitectura de la plaça va entrar en contradicció directa amb la dignitat i prestància d´un edifici medieval. Crec que aquell debat que es va generar va ser especialment angoixant.

D´on li ve aquesta gran estimació per la Seu?

Jo tota la vida m´he dedicat al patrimoni cultural, a l´arqueologia, al món de la història i, per tant, a l´hora de conjuminar totes coses a Manresa, pràcticament hi ha un sol punt on es concentrin.

N´hi ha prou amb els successius convenis per tenir cura de la basílica de la Seu?

Jo penso que la renovació de convenis amb una visió tan a curt termini no s´addiu ni amb tenir un pla director pensat per a 25 anys ni amb el volum del monument. Penso que s´haurien de fer plans més llargs, més agosarats. Més valents, en una paraula.

Més aviat s´han escurçat. I fer-los més llargs permetria no tenir aturades entre conveni i conveni, com passa ara.

Entre convenis hi ha períodes que no es fa res i, quan es fa, perquè ha arribat l´acord, és a correcuita, sense tenir en compte en quina època de l´any estem, i potser toca fer-ho a final d´any per no perdre una subvenció determinada, però quan les circumstàncies meteorològiques són més dures. Caldria una planificació diferent.

Això abans no passava.

Aquesta planificació ja hi era. Simplement crec que s´hauria de fer una revisió d´on estem i per què es fan les coses com es fan podent-les fer manifestament millor.

Els Amics de la Seu sempre havien portat el lideratge en aquest tema, i era molt pràctic.

I aquest lideratge encara hi és. L´únic del que es tracta és de donar-li més pas, més oportunitats, perquè Maria Pilar Pla i tot el seu equip són gent molt capacitada -experta en gestió, en temes de patrimoni, historiadors de l´art-per seguir tirant endavant com es feia abans, en perfecta connexió amb les institucions, el bisbat i qui sigui. La direcció executiva de tot té la seu a Vic, però és que el monument és a Manresa, l´utilitzem els manresans i tots els seus referents giren a l´entorn de Manresa. En la gestió de la Seu crec que hi hauria d´haver una descentralització clara de les funcions i un deixar fer als manresans, sense comprometre el bisbat. Una altra opció seria acabar fent una concatedral que, en el seu moment, qui més va ajudar en la gestió dels problemes de la Seu i en l´acció dels Amics de la Seu, que era mossèn Fèlix Guàrdia, que deia que sí a tot, va dir que no quan se´ns va proposar.

Per què va dir que no?

No ho sé. No crec que sortís d´ell.