Construir alternatives, denunciar injustícies. Dos camins de lluita amb els quals la CUP vol fer efectiva la República Catalana sigui quin sigui el resultat electoral del 21 de desembre i als quals va convidar a sumar-se el públic que ahir va omplir la platea i una part del primer pis del teatre Conservatori de Manresa en el seu acte electoral central al Bages.

Un públic que cada cop necessita espais més grans per congregar-se -fa pocs anys hauria estat impensable que l´acte central de la CUP fos al teatre Conservatori i el de Convergència a l´auditori de la Plana- i que es fa més divers. Ahir, al costat de joves que seguien l´acte amb les orelles encarades a l´escenari i els dits sobre el teclat del mòbil, hi havia un percentatge important del públic que voltava o superava el mig segle de vida.

L´acte no havia estat plantejat per donar titulars ni fer revelacions periodístiques ni per respondre acusacions de cap mena. Fins al punt que la diputada sortint Anna Gabriel no va ni esmentar que el Tribunal Suprem ha posat proa a investigar-la per rebel·lió.

L´acte estava pensat i va ser executat amb la intenció de crear un clima favorable a difondre la idea que cal no només mantenir sinó augmentar la mobilització, l´autoorganització com a mitjans imprescindibles per assolir la plena sobirania, «perquè només amb la independència podrem ser lliures», va dir Gabriel tot just abans de reclamar «suport per implementar la República». Uns objectius que no es podran assolir sense «seguir lluitant».

Però la independència per fer què? Doncs per construir un país diferent, va explicar Gabriel, no pas per replicar en petit les estructures de l´Estat espanyol.

Res de persones que facin de la política el seu modus vivendi, el desplegament d´una democràcia real i no pas una de cartró pedra que consisteixi a anar a votar cada 4 anys, que incentivi l´organització dels ciutadans en comptes de reprimir-la, que no instrumentalitzi la justícia, que desmunti el muntatge de les oligarquies econòmiques, religioses, polítiques, militars interconnectades amb mil i una portes giratòries.

Es tracta d´una lluita que ve de molt lluny i que es va fer present amb notes musicals de cançons de Víctor Jara, a les quals els cupaires posaven la lletra: «Un règim que reparteix misèria i manté privilegis», que «s´inventa directament què és un delicte d´odi», que «interpreta les garanties democràtiques» a la seva conveniència, que «pateix per la tranquil·litat dels dinars de Nadal», però bloqueja iniciatives parlamentàries contra la pobresa energètica, el dret a l´habitatge o a una renda mínima garantida.

Gabriel va instar els assistents a no defallir, a no callar, a no acatar allò que no sigui just.

Persistir

La intervenció final d’Anna Gabriel va estar precedida per la de Meritxell Prat, activista manresana; Ramon Vancells, candidat número 7 per Barcelona i exalcalde de Monistrol de Calders, i Bel Olid, candidata número 6 per Barcelona. Veus diferents per a un mateix missatge: «No hi ha cap altre camí que persistir», en paraules de Vancells.

Va començar Meritxell Prat, que va exposar la seva experiència com a membre del Comitè de Defensa primer del Referèndum i, després, de la República. Davant «un estat que ens menysté», la resposta és «una república construïda des de baix». Construir alternatives.

Va seguir Ramon Vancells: «Els feixistes no passaran ni a Balsareny ni al Pont ni enlloc», «la violència és unidireccional», «no ens supeditaren ni a les porres ni al 155». Denunciar injustícies.

Bel Olid va anunciar que no era mitinera i ho va complir. Acostumada a fer classes de dues hores els deu minuts que li havien donat de temps se li van fer curts.

Va recordar que va viure durant 14 anys al barri de la Bauma de Castellbell i el Vilar en un pis de protecció oficial i que no era una feminazi, que, de fet, no existien les feminazis. Però sí que existia el sentit comú i resultava obligatori aplicar-lo: que els bancs no puguin presentar beneficis i deixar famílies sense llar, que la salut no pugui ser un negoci, que els deu més rics no tinguin tants diners com milers i milers de vides laborals senceres. Aquesta era la lletra, i la música la van posar Roger Santacana, Anaïs Vila i Natxo Tarrés.