El debat al voltant dels models i les estratègies de desenvolupament dels països i les regions no és nou, i no desapareixerà fins que siguem capaços d'organitzar les nostres societats de forma que assegurin la dignitat i la justícia social. Moçambic se situa al sud-est del continent africà, a la riba de l'oceà Índic, i de la seva història i present se'n poden treure nombroses discussions i aprenentatges, sense deixar de banda la urgència del present.
La nutrició és un element cabdal per a la vida humana, un dret que molts moçambiquesos no tenen garantit en un país amb una gran potencialitat en termes agrícoles. Quines raons poden explicar aquesta cruel realitat?
Per a l'acadèmic moçambiquès Firminio Mucavale, la solució als problemes que impedeixen el desenvolupament de l'agricultura a Moçambic «passa necessàriament per estratègies pragmàtiques i realistes que situïn el sector familiar (agricultura de subsistència) a produir plenament». Aquest és, segurament, un dels elements clau, quant a base, de punt de partida. Volem promoure un model que defensi la productivitat local, diversa i extensament localitzada en l'àmbit nacional? O considerem que l'única forma de desenvolupar l'agricultura és a través de models d'agronegoci basats en la inversió estrangera i en els monocultius per a l'exportació?
Les dues opcions
La primera opció ens portaria a definir un cert tipus de polítiques agràries, algunes de les quals enumerem a continuació: 1) considerar la terra com a principal actiu d'una nació i la necessitat que estigui en mans dels camperols locals. 2) modernització de l'agricultura que permeti l'accés i la reproducció de llavors autòctones, mecanització d'una agricultura actualment feta amb aixada, i 3) creació i accés a mercats intermedis per comercialitzar els excedents i existència de sistemes d'emmagatzematge, entre altres.
La segona opció defensa que el desenvolupament agrícola i nacional només pot ser fruit de grans inversions i explotacions agrícoles amb enfocament cap a l'economia de mercat com a font de rendiment per a una posterior inversió i accés a recursos i compliment dels drets. Aquesta opció necessita grans extensions de ter-ra en mans de pocs inversors, amb una elevada inversió inicial. També són fonamentals les comunicacions, terrestres, marítimes o aèries. És l'opció que promou polítiques internacionals de transgènics, monopolis en la reproducció i comercialització de llavors i altres productes agropecuaris. Tot això necessita relacions i grans acords entre països, regions i institucions internacionals.
Quin és el camí que ha pres la república africana? Al llarg de les darreres dècades, Moçambic ha estat un dels focus pel que fa a les grans institucions internacionals. El 4 de febrer del 2008, el president del Banc Mundial el va denominar com «el més important miracle econòmic de l'Àfrica Subsahariana». Tot i això, una gran part dels aliments consumits pels moçambiquesos és importada, i els darrers anys, fruit de la gran inflació provocada per la crisi de model, s'han multiplicat els preus i ha empitjorat encara més l'accés a la alimentació. El nombre d'expropiacions de terra fèrtil a les poblacions locals a favor de grans corporacions extractivistes (Vale Rio Tinto, del Brasil; ENI, Itàlia; Anadarko, EUA, entre altres) creix i ja és una tendència instaurada. Els programes agrícoles extensionistes liderats per capital estranger i fruit de les relacions comercials amb gran incidència de la Xina són també incomptables. Els beneficis que l'activitat empresarial genera en l'economia moçambiquesa són extremadament baixos i el creixement del sector d'agronegoci ha anat en detriment d'altres, i ha augmentat la dependència i la pèrdua de diversitat.
Mesurar el desenvolupament
Luis Muchanga, coordinador de la Unió Nacional de Camperols de Moçambic (UNAC), entrevistat per la Ràdio Comunitària de Maxaquene, argumentava la seva defensa del primer model, l'agricultura familiar com a motor de benestar social. «Des del punt de vista d'equilibri social, de justícia social, el model socialista és més proper que el model capitalista. Avui es relaten indicadors enfocats cap al creixement però no enfocats cap al desenvolupament. No m'interessa saber quants edificis van ser construïts a Maputo, m'interessa saber com aquell camperol ha passat d'un àpat al dia a quatre diaris. Això és el que mesura el desenvolupament».
Els camperols i les camperoles, els joves i els adults, asseguts al pati de casa seva, mentre veuen passar la jornada i el temps, observen els enormes vagons dels trens plens de carbó, i les càrregues dels camions plenes d'aliments i recursos forestals. Es pregunten el perquè de la seva desgràcia; què han fet malament per estar condemnats a no ser considerats, a no existir més enllà del seu entorn?
