Toni Erro (Manresa, 20 de novembre del 1973) és des del mes passat el nou president de la Federació d'Associacions de Veïns de Manresa. Abans, del 2013 al febrer del 2017, ho va ser de l'Associació de Veïns de Cal Gravat. Casat fa 21 anys i pare de cinc fills, Erro, que és Mosso d'Esquadra de trànsit, va fer de Guàrdia Civil del 1992 al 2000. Tenia 18 anys, havia treballat de cambrer i de vigilant de seguretat i volia ser policia. El 1998 va estar quatre mesos a Bòsnia i Kosovo per portar-hi a terme tasques de trànsit controlant els militars desplegats allà, que morien més a causa dels accidents de trànsit que en acte de servei. Comenta que hi va anar per un tema de necessitat econòmica i que aquella experiència «vital brutal» li va servir per constatar «la capacitat de destrucció de l'home». Ell vol fer el contrari. Construir des del moviment veïnal.

Va ser president de Cal Gravat rellevant Enric Martí i ara també l'ha rellevat a la federació.

L'assemblea general extraordinària va ser el 20 de desembre. Tot just feia un mes que havíem començat converses amb la Marina [Hosta, que va presidir la federacio mentrestant] i Raúl Sánchez [tècnic de la federació]. L'Enric m'ho va deixar anar quan va saber que volia deixar Cal Gravat, però amb la feina que tenia en aquells moments no em va passar ni pel cap. Ara, estic en un procés d'absorció d'informació, de situar-me i saber què em trobaré.

Per què va decidir plegar com a president de Cal Gravat?

Hi vaig entrar i, tot i que em va costar tres mesos agafar projectes, vaig començar a veure coses molt clares. Per exemple, els dels tallers tenien fred i deien que el terra estava brut. Vam acabar posant parquet i una romba que el netejava sola. Fantàstic. És allò que es comenta: l'associacionisme té molt desgast, però també té una part positiva que és que reps l'agraïment de la gent, i això et va retroalimentant. Teníem una revista petita i en blanc i negre i, si decidíem fer-la, l'havíem de canviar una mica. És un altre projecte que es va tirar endavant. Però, al cap de quatre anys, hi ha aquest puntet que s'esgota tot. Si no tens relleu o més voluntariat perquè t'arribin idees noves, al final a tu se t'acaben. Sobretot, hi havia un desgast de projecte. Quatre anys em semblaven dignes i va arribar un punt que en volia una miqueta més. I aquesta miqueta més era sortir del barri i anar a buscar quelcom a nivell de ciutat.

I es va associar al PDeCAT

Jo sóc funcionari i ens van començar a fer unes retallades molt fortes que em van descol·locar. Aleshores ja tenia cinc fills. Això em va posar al damunt una pressió que em va generar un canvi. I, enmig d'aquesta realitat, et trobes que [Jordi] Pujol havia robat i te'n vas a fer un cafè i sents comentaris com que «tu faries el mateix», i penses: a veure si és veritat que faria el mateix. A la federació va passar el tema de la tresorera... [Teresa Torrabadella hi va robar diners i també a l'Associació de Veïns dels Comtals]. La primera fase és que vaig entrar a l'associació, toquem calés i no els robem. Ja em vaig quedar tranquil veient que no era com els altres perquè em preocupava. De veritat que tots som iguals? I, després de superar en positiu aquesta etapa al barri, el següent és fer el mateix a nivell de treballar per a la ciutat.

Obrir el camp d'acció.

Sí. I després ja hi ha el nivell màxim, que és tot el tema de l'escalfament global. Em preocupa. El barri el puc tenir arreglat, però si la resta l'estan destruint...

Què hi fa al PDeCAT?

Estic al comitè local. El que m'interessa molt són les conferències. Sobre canvi climàtic, escalfament global, contaminació. És una cosa relativament nova.

I ara torna al moviment veïnal com a president de la federació. Això permet fer dues lectures. Una d'optimista, que li va agradar l'experiència i repeteix, i una de pessimista, que sempre acaben fent la feina els mateixos. Amb quina es queda?

Amb una part de les dues. Si et venen a buscar, en aquell moment t'ho pots permetre, encaixa una mica amb el que vols fer i vols continuar aprenent... Una de les coses que més costa és quan veus que s'ha d'actuar en un tema, però ho pots fer de tres maneres i n'has de triar una. Tens una pressió. A la primera assemblea que es va fer quan vaig sortir escollit, un dels retrets que hi va haver va ser que no hi havia un projecte concret. Jo vaig ser molt honest. Els vaig dir que no n'hi havia i que el que hi havia era una certa continuació del que havia fet Enric Martí.

Segur que té prioritats.

Sí. Per exemple, en tot el que és el reciclatge. Han apujat el rebut municipal i això va lligat amb el reciclatge que la UE ens demanarà el 2020, del 50%. A Manresa estem en el 39%. Vol dir posar-nos les piles, i em sembla que la federació de veïns, com a part afectada, ha d'actuar. Aquesta en seria una: convèncer els presidents de cara a l'assemblea general, cap a final de febrer o principi de març, per mirar de treballar tot el tema del reciclatge, i l'altre és el tema de la mobilitat. Es va aprovar en un ple a proposta de la CUP que s'havia de tocar el Pla de Mobilitat de Manresa. És una tema que es volia tractar aquest 2018 i hi volem ser.

Al PDeCAT ja els vaig dir que ara me n'apartaré una mica perquè em sembla lògic i honest.

Per què aquest interès en el tema de la mobilitat

Al Casino, en unes sessions dels pressupostos participatius, gairebé un 40% de la gent quan parlava ho feia de voreres, de rebaixos de voreres, de passos de vianants, de l'autobús, de carrils bici... Coses que fan falta. Volem ser-hi.

Quant a federació, falten diners, falta gent?

Sobrar, no ens en sobren. I he de dir que hem començat a treballar sense tenir el conveni signat [amb l'Ajuntament]. Que vol dir que tenim diners per començar un projecte que, en realitat, no sabem si ens el pagaran. M'explico, no anem a crèdit sinó amb diners que tenim, però la gran part són per pagar personal. El tècnic, dues dinamitzadores i les bibliotecàries.

I que falta gent no és un tòpic.

No. És molt cert.

En la darrera revista de l'Associació de Veïns de Saldes-Plaça Catalunya

Falta gent. Cal Gravat també ha fet en algun moment alguna crida en aquest sentit. Estem en un moment de crisi, per tant, si et retallen el sou, el que fas és tancar-te en tu mateix i mirar de sobreviure. És quan tens això resolt que pots mirar d'aportar quelcom, però és difícil demanar a una persona que faci aquesta reflexió si té temps lliure. La gent té bons sentiments, no és dolenta d'entrada i voldria fer coses, però sortir d'aquesta zona de confort... Jo m'hi trobo. Sóc supertímid i em costa parlar. Veig un escenari i m'entra pànic i em poso malalt només de pensant que algun dia potser ho hauré de fer, però ho hem de fer.

És curiós que algú que va anar a Bòsnia i Kosovo tingui por...

Crec que, al final, tot es tracta d'una lluita amb el jo intern i de sortir d'aquesta zona de confort.

I vostè ha decidit fer-ho.

Tinc 44 anys, em moriré i m'imagino el meu fill dient: hosti, noi, quin món que m'has deixat!

En una entrevista anterior justament va dir que havia entrat al món veïnal per deixar un món millor per als seus fills.

Sí. Sense cap mena de dubte.

A banda d'això, com el van convèncer Marina Hosta (que presidia la junta gestora de la federació) i el tècnic Raúl Sánchez per rellevar Enric Martí?

Va ser la seva actitud, que hi confiaven, que m'ajudarien, que estarien al meu costat. Igual que l'Enric, que està a la junta de vocal... Jo sol no puc. A Cal Gravat ja era difícil, però ets el que mana i et pots imposar una mica. En canvi, aquí els que manen en realitat són els divuit presidents veïnals que estan federats i vénen a la junta directiva. Fa un punt de respecte, però confio molt que faré el que pugui i diuen que qui fa el que pot no està obligat a més.