Han passat trenta anys, però no s'ha trobat cap pista i hi ha els mateixos interrogants del primer dia. Fa tres dècades que no hi ha rastre dels germans Isidre Pires Òrrit, que llavors tenia cinc anys, i la seva germana Dolors, de 17, que van desaparèixer de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Quan les infermeres van passar per les habitacions dels pacients -a les 6 del matí del dia 5 de setembre del 1988- van trobar l'habitació buida i no hi havia cap indici d'on podia ser el nen, que estava ingressat per una estomatitis, ni la seva germana, que havia passat la nit al centre hospitalari per fer-li companyia. Un misteri absolut envolta el cas. Mari Carme Pires Òrrit, de 49 anys, és una dels 15 germans i actualment fa de portaveu de la família. Assegura que manté les esperances de saber algun dia on són l'Isidre i la Dolors.

En quin punt està el cas actualment?

Tot continua igual, com el primer dia. No en sabem res. No hi ha pistes ni indicis i la investigació policial es va tancar un any després de la desaparició. Ens van dir que no tenien pistes. No ens van ajudar gaire.

S'han sentit desatesos?

Molt desatesos i enganyats. L'inspector que duia el cas va coincidir amb mi en un programa de televisió fa uns anys i va dir que tenia una espina clavada per no haver resolt el cas. Però recordo que quan anàvem a la comissaria de la Policia Nacional de Manresa per preguntar si hi havia cap novetat, ens feien esperar més d'una hora i ja sabien qui érem. I quan feien passar la meva mare al despatx, l'inspector li preguntava «què hi ha de nou?», quan ella hi anava, precisament, per saber com avançava la investigació. L'inspector li retreia que no havia d'anar-hi si no l'avisaven i que ja la trucarien si hi havia cap novetat. En aquest programa, el policia, que està jubilat, va mostrar les ulleres de la meva germana que van trobar a l'habitació. Va estar bé que les portés perquè es veiés clarament que la Dolors s'hi veia poc sense les ulleres, però no entenc per què les guarda ell.

Després de l'atenció mediàtica en el moment de la desaparició, el cas ha aparegut en programes de televisió al llarg d'aquestes dècades. Això els ha fet mantenir l'esperança que es continués investigant?

Durant uns anys vam deixar d'anar a programes de televisió. El tracte de la periodista María Teresa Campos va ser correcte, en un programa que feia fa anys, però no puc dir el mateix de l'Ana Rosa Quintana ni de l'espai televisiu Espejo Público, perquè hi havia molts tertulians especulant i quan volia replicar van dir que s'havia acabat el temps. També recordo el popular periodista televisiu Julián Lago dient a la meva mare que plorés perquè si no l'audiència es pensaria que no tenia ganes de buscar els seus fills. És clar, ella plorava, a part de la pèrdua, pel que li estava dient. Al programa España Directo a mi em van dir que mirés la meva mare amb ulls plorosos. Em vaig negar a sortir a la televisió durant anys perquè em feia ràbia, però fa un temps que continuo parlant amb mitjans de comunicació perquè crec que així puc posar un gra de sorra perquè no s'oblidi el cas i aclarir, algun dia, on són els meus germans.

S'ha refet la família?

Per nassos, perquè tenim fills i hem de continuar amb les nostres vides. Però la mare, que ara té 77 anys, ho ha passat molt malament. Dos mesos abans de la desaparició, va morir el meu pare, i anys després també dos germans meus van morir. Ella diu que, tot i ser una desgràcia, com a mínim sap on són. Però ho ha passat molt malament tots aquests anys sense saber res de l'Isidre i la Dolors i espera trobar-los abans de morir-se.

No hi ha cap pista, però què pensa que va passar?

Que algú se'ls va endur. Confio que encara siguin vius. No sé què deuen estar fent, però crec que si els veiés, tot i el pas dels anys, els reconeixeria. Si els veiés, els preguntaria per què no s'han posat en contacte mai amb nosaltres, i els diria que la mare mai els ha parat de buscar, tot i les limitacions que tenim per la manca de mitjans, que impedeix fer una recerca més exhaustiva.

Com recorda el dia de la desaparició?

Cal remarcar que la meva mare acabava de quedar vídua als 47 anys i tenia 11 nens a casa. Els altres ja no hi vivíem. Jo llavors, que tenia 19 anys, residia a Sant Salvador i havia deixat la meva filla a casa de la mare, quan la vaig trucar per dir-li que aquell matí no podia anar a buscar-la per una qüestió de salut, m'ho va dir. A les 6, l'hospital sabia que els meus germans havien desaparegut, però no li van dir res. Se'n va assabentar a les 9 del matí, quan la policia va arribar a casa preguntant on eren els nens. És clar, la meva mare va contestar que a l'hospital, i llavors va ser quan li ho van dir.

Què va passar a partir de llavors?

Vaig anar amb la meva mare a l'Hospital Sant Joan de Déu, i no ens va atendre el metge que portava el meu germà. Una infermera ens va informar que marxava a Turquia de vacances aquell dia i que no perdria el temps per uns nens que havien fet una malifeta. No costava gens dir simplement que no sabia què havia passat. El monjo responsable del centre hospitalari tampoc ens va voler atendre i ens va dir, a través d'una infermera, que l'hospital no era una presó, i que la gent entrava i sortia quan volia. Les infermeres ens van dir que no sabien res.

I la policia?

Ens va dir que fins al cap de 24 hores de no saber-ne notícies no es considerarien desapareguts, i que no ho investigarien fins llavors. A casa vam fer fotocòpies de les primeres fotos que vam trobar i les vam portar als punts fronterers, com la Jonquera. I vam preguntar per tot Manresa si els havien vist. L'endemà la Policia Nacional ens va fer declarar a tots els germans i al bessó de la Dolors el van pressionar dient-li de molt males maneres que havia de saber alguna cosa pel vincle que tenen els bessons. Eren uns altres temps, però ho vam passar malament.

Tot i no haver-hi cap prova, el detall de les ulleres ha cridat l'atenció als que han investigat el cas. La seva germana necessitava ulleres per desenvolupar la seva vida diària perquè tenia un problema de visió, i quan ja havien desaparegut les van trobar en un calaix de l'habitació.

Exacte, i això és molt estrany. Jo no culpo ningú, simplement no sé què va succeir, però hi ha altres detalls. Els dos primers dies, el meu germà compartia habitació amb un nen que s'havia trencat el braç, i el dia anterior que les infermeres s'adonessin de la desaparició, el van canviar a una habitació sol i van dir a la meva germana que podia dormir en el llit que estava lliure. Una de les infermeres havia portat una mica de menjar perquè era... el seu aniversari o el sant, i en acabar el torn va fer amb les companyes una mica de celebració, com és lògic i passa a moltes empreses. Però tot plegat són unes casualitats que envolten de més misteri aquest cas.

La seva mare va acabar denunciant els responsables de l'hospital perquè considerava que se n'haurien d'haver fet càrrec. Com va acabar?

Que l'hospital va denunciar la meva mare per calúmnies.

Malgrat el pas dels anys, hi ha periodistes interessats.

Paco Lobatón, que als anys 90 dirigia el programa de Televisió Espa-nyola Quién sabe dónde, ha creat fa poc una fundació per a persones desaparegudes i farà un llibre amb les històries de diferents casos que hauria de sortir al març. Ens va trucar fa uns quatre mesos per poder parlar amb la meva mare perquè encara se'n recordava. Va tractar la desaparició de l'Isidre i la Dolors en un dels primers programes i ens va dir que era un cas que no s'havia tret del cap. Nosaltres encara estem esperançats de trobar-los.